SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Miquel Iceta té una aerodinàmica envejable. No ho dic pas pel seu aspecte arrodonit i sense arestes, que també; ho dic sobretot per la seva proverbial capacitat de solcar la pútrida i rúfola atmosfera política sense que cap huracà no se l’hagi endut fins ara. És extraordinari, sí, que en l’ambient tempestuós en què es mou habitualment, ja no un huracà, és que ni una simple ràfega de vent l’ha apartat del seu ondulant camí. És tal vegada per la intensitat amb què la força de la gravetat l’atrau? És per la densitat, solidesa i estabilitat de les seves conviccions polítiques, per la pesantor de les seves indigeribles intervencions al Parlament o per les seves feixugues però cridaneres, llagoteres i alhora planyívoles intervencions als mítings (“¡Pedro, Pedrooooooo! ¡Por favorrrrr, sálvanos de Rajoy!”).

No, en realitat no crec que sigui per cap de les coses que he dit. L’enorme estabilitat política d’Iceta, la seva aerodinàmica (i si voleu una metàfora fluvial: la seva flotabilitat) es deu al fet que, en realitat, ell és un penell humà. És cert que els penells, que hom troba als campanars de les esglésies, són uns elements rotatius, amb un eix fix que permet que es moguin segons varia la direcció del vent, són molt esvelts, i no és aquest el seu cas. I tanmateix, és innegable l’eficàcia del penell Iceta, de llarga experiència política, que ha mirat en totes les direccions de la brúixola segons han bufat els interessos del seu partit, les circumstàncies i les necessitats electorals. Així, l’hem vist defensar el dret d’autodeterminació a través d’un referèndum i, poc després, quan el vent ha passat de tramuntana a migjorn, l’hem vist advocar fervorosament per l’aplicació del 155. Un dia, quan el vent bufa gregal, el veiem dir al Parlament que cal molt diàleg; però un altre, quan bufa llebeig, de costadet amb Arrimadas, el veiem riure’s de Jordi Turull, el dia abans que l’empresonin per tal d’avortar la seva investidura com a president de la Generalitat. Ja no cal que parli, oi, de les seves ballarugues progressistes a ritme de les cançons de Queen, ni tampoc de les seves manifestacions unionistico-patriòtiques amb el Trifeixisme, al so de l’himne de Falange. En fi, Miquel, que tinguis bon vent (el llevant, cap a ponent) i barca nova.

tracking