Psicòlegs o algorismes

La setmana passada, Silvia Pané, consellera de Salut, va declarar que “La Intel·ligència Artificial diagnostica amb una precisió igual o superior a la que puguem tenir els mateixos professionals”. Es referia, és clar, als metges en general. Els sindicats li han respost irònicament que potser estaria bé trobar una IA que substituís avantatjosament la mateixa consellera. No és aquesta una qüestió anecdòtica: la irrupció de la IA en les nostres vides les està transformant. El món humà no està aïllat, sinó que està compost de les coses produïdes per l’activitat humana, i aquestes coses que deuen la seva existència a la nostra activitat ens condicionen a nosaltres. És curiós això de dir que l’obra condiciona el creador, però és una veritat indefugible. Per posar algun exemple, pensi en com s’ha transformat la mobilitat social amb l’aparició de l’aviació, el treball amb les màquines o la comunicació amb els telèfons mòbils. El darrer producte de l’activitat humana que amenaça canviar radicalment la nostra existència és la invenció d’aquest alter ego de la consciència, la IA, aparentment capaç de pensar i decidir. No és humà, però en acollar-se a nosaltres, ens condiciona. Encara no sabem fins a quin punt.

Avui acaba a la UdL un Congrés Professional de Psicologia organitzat per la COPC sobre els Reptes de la Intel·ligència Artificial. Entre emocions i algorismes. S’hi debat, entre altres coses, si la IA pot ajudar o fins i tot substituir els psicòlegs en la diagnosi i el tractament de les malalties mentals. Una màquina pensant però desencarnada, pot pensar? Nosaltres els humans som éssers pensants, però amb un cos que sent, i el cos no és un objecte entre altres, sinó la nostra manera d’estar al món. La IA pot reconèixer patrons de conducta, però no pot habitar un món. Pot analitzar l’expressió d’una emoció, però no pot sentir-la com a pròpia. I la psicologia, que és ciència de la ment viscuda, no pot renunciar a aquesta dimensió encarnada sense perdre la seva ànima. És més, sense l’íntima experiència no hi ha comprensió autèntica. No cal haver patit una depressió per a entendre el que li passa a un depressiu, però si més no cal haver-se sentit deprimit algun cop. No pensem malgrat que sentim, sinó que pensem perquè sentim.