Imperi de la llei o llei de l’imperi
A totes les legislacions penals dels estats l’assassinat és castigat amb les penes més severes. El mateix passa amb el robatori i altres conductes. Però és curiós que aquests mateixos estats quan, havent declarat la guerra a un altre estat o associació (grup terrorista o càrtel de la droga), anomenen herois els seus soldats que més es distingeixen a l’hora de matar o de perpetrar les accions necessàries per tal d’apropiar-se dels béns, els territoris o els recursos dels anomenats “enemics”, “delinqüents” o “terroristes”. És ben bé una paradoxa que els estats prohibeixin als seus ciutadans allò que es permeten fer ells mateixos en tot allò que té a veure amb les seves relacions amb altres estats. És com si la civilització, el respecte, la veracitat i la llei només existissin i fossin respectades i fetes respectar de portes endins, mentre que de portes enfora, els estats es trobessin encara en estat de naturalesa, sense més llei que la del més fort.
Fet i fet, aquesta era la situació quan es va signar la Carta de les Nacions Unides el 1945, a l’apartat 2.4 de la qual es prohibeix explícitament l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat. Tot seguit es van aprovar un conjunt de tractats internacionals sobre el Dret Comunitari (en realitat es refereix al dret de guerra) o la mateixa Declaració dels Drets Humans, que havien, tots plegats, de constituir un marc global d’obligat compliment per a tots els estats. Semblava que, per fi, la humanitat arribava a una majoria d’edat política. Però aquesta unitat ja naixia esquerdada, en primer lloc, perquè no era més que el dret que pactaven les potències vencedores de la II Guerra Mundial i, en segon, perquè reservava el dret al vet a cinc d’aquestes potències. El resultat s’ha fet cada cop més evident: les normes internacionals no han estat més que xarxes d’aranya, capaces de contenir mosques i altres petits insectes (els estats petits), però impotents davant de les àligues i els voltors (els estats grossos, especialment els que tenen armes nuclears). Així és com hem passat del teòric imperi de la llei a la llei dels imperis. Podem parlar de legalitat internacional en crisi o millor ja parlem de la seva defunció?
