Paparres de dues potes
Les paparres, caparres o llagastes, són àcars que durant molt de temps van ser considerats de l’ordre dels aràcnids. Van ser molt comuns, juntament amb les xinxes i les puces. Fa tres anys França va patir una infestació de xinxes: hom les trobava als seients dels trens i busos, als hotels i cinemes... El 29 de setembre del 2023 Le Parisien va dedicar el seu editorial als “vampirs sota els llençols”, cosa que dona una idea del grau de dramatisme que assolí la plaga de xucladors de sang. Tots aquests artròpodes són “cosmopolites”, en el sentit que n’hi ha arreu i la seva extensió ha estat facilitada pels viatges dels humans, que amb ells els transporten, sigui damunt dels cossos, sigui a la roba o a les maletes. Aquesta incòmoda simbiosi entre humans i insectes ha propiciat no poques metàfores, la més coneguda és la d’anomenar “paràsits” els humans que tenen un capteniment anàleg al d’aquests.
Recordo una pel·lícula coreana, estrenada fa sis anys, que justament duia aquest títol. Explicava el cas dels membres d’una família pobra que concep un estratagema per tal de fer-se contractar per una de molt rica: primer el fill aconsegueix ser admès com a professor de repàs, encabat, amagant la seva relació familiar, aconsegueix col·locar sa germana. Amb argúcies i enganys acaben col·locant els pares, fins que tots viuen a redós de la família benestant. La pel·lícula és d’humor negre, així que no vull avançar res del seu tràgic desenvolupament final.
Sigui com sigui, aquest exemple serveix de model per a parlar dels altres, diguem-ne “aprofitats” metafòrics que pul·lulen a la nostra societat: falsos residents que accedeixen a ajudes socials, sanitat i beques, desocupats oficials amb prestació i alhora extraoficials “manetes” que cobren en negre, simuladors de baixa laboral, escalfacadires diversos en mode escaqueig, individus i associacions caçadors de subvencions, estudiants eterns i consentits fills de pares helicòpter i, finalment, les joies de l’espècie xucladora: els evasors d’impostos i els cercadors de rendes a través de la influència política i els contractes públics. I ja no parlaré, per no estendre’m més, dels Estats paràsits que viuen de les mamelles de les comunitats més productives, es faria massa llarg.
