Criteris de tast

El teatre té molt en comú amb el vi, començant pel seu origen: ambdós procedeixen de Dionís, el Bacus romà. La mala fama (o bona, segons es miri) que l’Església catòlica ha endossat al déu grec s’explica per la seua propensió al desfasament, especialment de les seues devotes, també anomenades bacants. Enorme ingratitud, per tant, exhibeix la cúria romana al llegat pagà: podria realitzar malament la seua litúrgia sense algun dels dos elements, vi i representació. Així mateix, el devot imita aquelles bacants antropòfagues, ingerint el cos del déu, si bé de forma més ordenada i menys vistosa. Tot i així, el principal punt en comú entre vi i teatre es percep en el comentari que sovint segueix a la seua experimentació: “És que, d’això, n’entenc poc”, addueix tant el bevedor caut com l’espectador timorat, en indagar la seua opinió sobre el tema. Sembla que al teatre, com en el vi, sigui necessari ser coneixedor de les seues complexes tècniques per expressar amb encert l’impacte que ens causen. El mal vi i el bon teatre, o el teatre dolent i el vi bo, es perceben amb lucidesa a partir del contrast amb d’altres. Això ens indica que el criteri és sempre subjectiu, ja que depèn de les referències que tingui qui emet el judici. No obstant això, l’experiència també ens mostra que hi ha dos pautes per dirimir la qualitat del producte: 1) La seua primera impressió, ens emprèn amb subtilesa o amb rotunditat? La virtut és en el punt mitjà; el que ens impacta en un primer moment sovint es converteix en un llast al cap de poc, ja que no triga a esgotar el seu desplegament. Al contrari, si la primera impressió resulta en excés discreta –diguem-ho sense embuts, avorrida– és molt difícil que ens arribi a seduir. 2) Els seus efectes tan bon punt consumit el producte: n’hi ha prou amb detectar la seua manera d’infiltrar-se en el nostre organisme. Esgotada l’ampolla, conclosa la funció, hem de notar un entusiasme contingut, mai una eufòria desmesurada. Ambdues pautes són indicatives d’un producte de qualitat. Jutgi cadascú, en cada cas, com surt del temple i del teatre. Encara que n’entengui poc.