La Catalunya Rural

Es parla de l’Espanya buida i també de la Catalunya despoblada. A Catalunya, dels 947 municipis existents, tenim un 63% (596) que són pobles petits de menys de 2.000 habitants en els quals viu solament un 13% de la població catalana. La resta d’habitants estan concentrats a altres poblacions mitjanes/grans (un 37% de la població) i, sobretot, a les quatre capitals de província que juntament amb l’Àrea Metropolitana barcelonesa i alguna altra ciutat destacada, sumen el 52% de la població en una superfície de 3% del territori català molt massificat.

Vist aquest panorama no és estrany la preocupació de tots per equilibrar el nostre territori i per establir mesures de millora de les zones rurals. L’Administració central va crear, en el seu dia, la secretaria del “Repte Demogràfic” per apropar els serveis públics i millorar la qualitat de vida de les zones rurals, i el Parlament català va aprovar el projecte de llei de “l’Estatut de Municipis Rurals” per combatre el despoblament i fomentar l’equilibri territorial amb mesures fiscals, bonificacions, simplificació burocràtica i habitatge.

Està molt bé tot això, però s’ha de començar a treballar ràpidament, sinó arribarem tard. Els pobles rurals de menys de 2.000 habitants han de tenir un tractament especial, però també les poblacions mitjanes o les comarques allunyades de la concentració urbana necessiten actuacions específiques.

L’informe de “les polítiques de reequilibri territorial de Catalunya” recentment elaborat per Ctesc estableix que els pobles de Lleida són els que pateixen més dèficit en serveis públics (sanitat, educació, seguretat, transport, habitatge, etc.) i les comarques de la Segarra, les Garrigues i Pallars Sobirà són les més afectades de Catalunya.

Barcelona està massa congestionada amb la dificultat d’expansió del seu espai en estar al costat del mar. S’hauria d’anar pensant no solament a millorar els trens de rodalies de la seva àrea metropolitana –per suposat–, sinó també estudiar la mobilitat d’altres territoris/comarques separades de les grans ciutats, amb un doble vessant: per un costat amb la posta en funcionament del transport públic comarcal de xarxes d’autobusos radials o circulars d’anada i tornada interurbans i a les capitals de província, i per l’altre costat tenir connexions amb trens llançadores a Barcelona des de localitats que es trobessin amb unes distàncies radials d’uns 100 km de Bcn –com a nous projectes a realitzar– o amb enllaços actuals des de les capitals de província.

Conec exemples de poblacions com Guissona de 8.000 habitants sense cap transport directe a la seva capital de Lleida i amb un escassíssim transport a Barcelona o als pobles del seu costat com Tàrrega o Cervera on tenen connexions de busos i de trens a millorar. I això també passa en moltes poblacions de Lleida.

Tots els pobles petits i mitjans haurien de tenir els serveis públics com a màxim a 30 minuts del lloc de residència i amb un transport públic adequat.

Per tant les Administracions s’han de posar les piles per solucionar aquest desequilibri territorial i millorar la qualitat dels residents de les zones rurals. Hem d’atraure a la població per viure a les zones rurals.

Les iniciatives privades estan aquí o volen venir a invertir, ara solament falta que l’Administració central, catalana, comarcal i local apliquin les mesures necessàries: fomentar l’habitatge, millorar els serveis públics (transport, sanitat, educació), simplificar la burocràcia, establir avantatges fiscals i bonificacions als residents i a les accions realitzades en aquestes zones rurals. S’ha de pensar en les infraestructures i serveis públics per a la Catalunya Rural i per a Ponent.