Desmemòria. 80 anys de la fi de Mauthausen

Tal dia com avui de fa 80 anys, tropes nord-americanes alliberaven el camp de concentració de Mauthausen a l’alta Àustria. Finalitzaven 7 anys en què les tortures, els treballs forçats i l’assassinat indiscriminat de polítics, homosexuals, objectors de consciència, gitanos i, sobretot jueus, havien esdevingut fets quotidians.

Per als catalans, Mauthausen representa l’epicentre de la crueltat nazi. Entre les seves parets i en les dels seus 60 subcamps, com ara Guse, Melk i Ebensee, entre d’altres, hi restaren empresonats uns 7.500 soldats republicans. Aquests, fugint de la victòria del general Franco, travessaren els Pirineus vers 1939 seguint un anhel de llibertat que ben aviat quedà truncat per l’inici de la Segona Guerra Mundial. Molts d’ells serien segrestats per la Gestapo i els col·laboracionistes francesos i, després, aglutinats a Mauthausen.

El 1942 s’encetava la Solució Final. Suposaria el tancament, l’explotació i l’extermini de tota dissidència política, ideològica, sexual, nacional i racial. Seria un punt d’inflexió en el segle XX, una pràctica sense precedents en la història de la Humanitat.

Els analistes del camp han conclòs que s’hi van enviar unes 200.000 persones, 120.000 de les quals moriren com a conseqüència de la fam, el tifus, els treballs forçats i les cambres de gas. Dels 7.500 espanyols, moriren uns 4.430. Alguns noms propis, com Emilio Gaspar Molins de Ponts, Miquel Aguilar Bru de les Borges Blanques, Francisco Gómez de Tremp o José Torres Tribó de Mollerussa, són exemple dels 165 lleidatans que malauradament mai tornaren a casa seva (Diari SEGRE, 10-08-2019).

Mauthausen, però, no era un cas únic, sinó que formava part d’una complexa trama de perversió. Un exemple de brutalitat i massacre, una fàbrica que palesava com la crueltat humana s’havia atrevit a industrialitzar la mort.

Què en queda, de tot plegat, 80 anys més tard? Amb el pas dels anys sembla imposar-se una desencisada desmemòria. Com exhortava fa uns anys Stéphane Hessel, és l’hora d’indignar-se. És necessari i urgeix que la societat, en general, i el sistema educatiu, en particular, sigui capaç de transmetre, amb la màxima veracitat possible, què suposa una guerra, quines conseqüències se’n deriven. I reitero, urgeix, en un món on els darrers anys estan triomfant les fake news, la rancúnia, la deshumanització, els nacionalismes extrems, els apriorismes econòmics neoliberals vers els drets socials, l’individualisme i els aranzels trumpistes. Sortosament, associacions com el Memorial Democràtic, l’Amical Mauthausen o Grup de Treball de Memòria Històrica d’educació secundària a Lleida treballen intensament perquè aquest esdeveniment no caigui en l’oblit. A tots ells, moltes gràcies.