Els líders trencats: la batalla silenciada

Diuen que un bon líder mai mostra debilitat. Que ha de caminar dret, projectar confiança, ser ferm fins i tot quan el terra li tremola sota els peus. Ningú et diu, tanmateix, què fer quan la batalla més important que lliures no està fora, sinó dins. Imagina l’escena. Un despatx ampli, una vista panoràmica de la ciutat, un escriptori de fusta noble, polit amb cura. Davant del mirall, una persona –no importa si és home o dona– que, després d’assegurar-se que la seua vestimenta sigui perfecta, s’ajusta la corbata o es cobreix les ulleres amb un maquillatge lleuger. Somriu davant del reflex, però aquest somriure ja no sent. El que hi ha fora és èxit, aparent control, la imatge que s’espera d’un líder. El que hi ha dins és buit, angoixa, desconcert.

No és un cas aïllat. Darrere de molts d’aquests noms que admirem o envegem, directors generals, presidents, emprenedors, líders d’opinió, s’amaguen històries de nits sense dormir, d’ansietat que corroeix, de depressió silenciada per la por de semblar febles. La vergonya de reconèixer que, en algun punt del camí, s’han trencat. I mentre el món segueix, aquests líders carreguen amb un pes invisible, un sofriment que no pot compartir-se. Perquè, com demanar ajuda quan s’està al comandament?

Winston Churchill parlava del seu “gos negre”, aquell estat de profunda desesperació que el sotjava durant els moments més difícils. Abraham Lincoln, per la seua part, entaulava batalles internes mentre dirigia una nació trencada, sumida en la guerra civil. Homes que, des de fora, semblaven invencibles, però que lluitaven contra monstres molt més difícils de derrotar que qualsevol enemic visible: la foscor de la ment.

I és que la depressió no entén d’estatus ni de medalles. No discrimina entre l’home que té un imperi sota el seu comandament o el que lluita per mantenir el seu negoci a la superfície. Al contrari, sovint els líders estan més exposats, més vulnerables, perquè la solitud del poder és una de les càrregues més pesants que poden carregar.

En molts casos, els líders no tenen un espai on compartir els temors, on parlar de les caigudes. Estan tan centrats a donar el millor de si mateixos, a ser exemples a seguir, que obliden cuidar-se a si mateixos. I aquesta distracció pot passar factura. Un lideratge que no es conrea des de l’autoconeixement, que no es cuida emocionalment, pot convertir-se en una presó d’expectatives, d’autoexigències i de pors no expressades.

És important reflexionar sobre aquesta veritat incòmoda: els líders també es trenquen per dins. El lideratge veritable no és una qüestió de mostrar fortalesa infrangible, sinó de ser autèntic, de ser humà. De permetre’t ser vulnerable quan sigui necessari, perquè, al final, aquest és el tipus de líder que realment inspira, el que sap que el seu valor no es mesura per l’aparença, sinó per la capacitat de ser real, de connectar amb els altres des d’un lloc honest i empàtic.

Per això, avui vull convidar-te a reflexionar sobre una cosa fonamental: que el veritable lideratge comença quan som capaços de veure’ns a nosaltres mateixos sense màscares, sense por a la imperfecció. Perquè només des d’allà, des d’aquesta honestedat, podem liderar de manera autèntica, entenent que ser líder no significa estar exempt de caigudes, sinó tenir la valentia d’aixecar-se, una vegada i una altra.

Al final, els líders no necessiten ser invulnerables; necessiten ser humans. I aquesta humanitat, encara que de vegades es trenca, és el que realment els dona poder.