Fe, cultura i cristiandat

El cristianisme a Occident ha experimentat una transformació important, tot i que potser poc visible perquè toca a la intimitat.

En aquest sentit, tenim que la majoria de creients aprovarien unes reformes que la jerarquia de l’Església catòlica refusa, de manera que el catolicisme en bona part ha deixat de ser dogmàtic i fins i tot lligat al culte i als ritus per a esdevenir essencialment cultural. I, d’altra banda, i al mateix temps, som testimonis i actors d’un procés històric ben conegut: l’afebliment progressiu de les creences, que deixa els esperits practicants però escèptics.

Potser el que passa és que encara no hem tingut prou en compte la transformació que s’ha produït en la nostra època: la fi d’una civilització de setze segles. I aquesta mort de l’esperit i de la pràctica de la Cristiandat no ha estat una mort sobtada. Tinguem present que les civilitzacions no acostumen a tenir morts sobtades, sinó que es van apagant a poc a poc. La Cristiandat lluita des de fa dos segles per a no morir, i ha experimentat una agonia commovedora. Aquest combat demostra que, de fet, la cultura cristiana ha format un món, un món coherent en tots els dominis de la vida, i que ha viscut segons les seves lleis i dogmes, bé o malament, durant setze segles.

Però això s’acaba. La Cristiandat com a cultura singular s’ha vist arrossegada a caure degut a la falla de la base que en mantenia l’existència: la fe en una veritat transcendent, creure en un Déu únic vingut al món. El cristianisme que és immortal com qualsevol altra religió (de fet, només cal un sarpat de creients perquè perduri), va crear amb la Cristiandat una civilització, que és una cosa efímera, sotmesa als temps i a les modes, i eminentment fràgil i mortal.

Ara les metàfores, els símbols i els ritus continuaran, però sense la fe: aquest lliscament, del qual potser encara no en podem avaluar la importància, ens condueix a les religions paganes, a les que hi havia abans que la veritat no fos clarament establerta. De manera natural, el buit deixat pel cristianisme serà en part ocupat per múltiples paganismes.

La fi de la Cristiandat no seran ni l’ateisme ni el nihilisme, sinó que suposarà l’enlairament de nous mites i de nous ideals. Ni la civilització ni la moral no moriran amb la Cristiandat, sinó que s’orientaran d’altres maneres i seguiran altres camins.

Vivim, doncs, una revolució, en el sentit estricte de canvi de cicle, i en els dos camps fundadors de l’existència humana: la moral i l’ontologia. Som alhora subjectes i autors d’un canvi normatiu i d’un canvi ontològic. És a dir, que els nostres preceptes morals i la nostra visió del món –i la nostra plaça al món– van camí de ser revertits. La xarxa, que incloïa una influència durable en les lleis i els costums, és a dir, allò que en dèiem Cristiandat, s’ha anat desfent de forma ràpida des de la segona meitat del segle XX. I la xarxa ja està desfeta. Vivim a la intempèrie moral i ontològica.

Però encara això no és tot. Avui en dia, encara succeeix una altra cosa: la caiguda dels principis cristians va acompanyada, i en part és causada, per una crisi de consciència, per un qüestionament d’un mateix en forma de procés general. Altrament dit, la inversió normativa és conduïda sota l’ègida de la culpabilitat, cosa que la fa violenta i plena d’amargor.

De fet, si hom vol entendre per paradigma una arquitectura de principis, coherents entre ells, que governen la moral, els costums, i les lleis d’una civilització, podríem dir que la civilització occidental va pel camí, de la mà de la democràcia postmoderna, de passar del paradigma de la Cristiandat a un altre, al qual encara no sabem posar-li un nom.

Alguns cristians, espantats enfront de la pèrdua de la seva influència, tenen tendència a creure que amb la supressió del monoteisme, desapareixerà qualsevol moral. Però això equival a desconèixer la història. Les morals i les religions no neixen aparellades, i no són les religions les que engendren les morals, si més no fins l’arribada del judeocristianisme. En els mons antics, politeistes, la moral sorgia de la mateixa societat, es bastia a partir dels costums i de les tradicions.

En el nostre cas, el món postmodern, posterior a la Cristiandat, viu sobre un patrimoni cristià, cosa ben natural, perquè no es pot inventar una moral en un dia. Ho escric perquè no fos cas que algú es fes il·lusions o confongués molins i gegants.

La modernitat, doncs, és probablement alhora un rebuig del poder cristià i una represa i adaptació dels principis cristians. En totes les seves dimensions, s’estableix contra la Cristiandat com a civilització, però no contra el cristianisme. Rebutja el poder de la religió però no la religió en ella mateixa.