La Sara el 2040: liderar amb cor en temps de pantalla i algoritme

És un dimarts qualsevol de juny del 2040. La Sara entra a la seua oficina sense parets fixes. Avui toca ser presencial, malgrat que es podria haver connectat des de casa o des de qualsevol racó amb xarxa. A la sala hi ha plantes penjants, cafè de cultiu regeneratiu i unes pantalles transparents que semblen flotar. Tot molt futurista... però la Sara, mentre deixa la seua bossa, somriu pensant en allò de sempre: “Al final, liderar va de persones.”

Té un equip repartit per mig món: Nairobi, Barcelona, Buenos Aires, Sidney. La meitat són humans; l’altra meitat, intel·ligències artificials amb noms triats pel mateix equip perquè se sentin “de la família”. A la Sara li toca coordinar, inspirar i escoltar. Ja no hi ha “caps” com abans. Hi ha facilitadors, connectors, gent que fa que les coses passin sense tant soroll.

Abans de començar, la Sara obre la reunió amb una cosa que s’ha tornat costum el 2040: un minut perquè cadascú expliqui com arriba al dia. No importa si ets darrere d’un avatar o en carn i ossos. Es comparteixen estats d’ànim, energies i fins i tot anècdotes ximples. Això que les màquines poden registrar, però no interpretar del tot. La Sara, sense adonar-se’n, ja està fent lideratge emocional.

El món del 2040 no és fàcil. Tot va ràpid, s’automatitza, els algoritmes decideixen coses. Però les persones volen líders amb pell i amb ètica, que mirin més enllà de l’Excel. La Sara ho sap i per això insisteix en tres coses: propòsit, coherència i cura. El seu equip no només treballa, també estudia, comparteix projectes socials i proposa idees per reduir la petjada ambiental de cada tasca.

De vegades, entre reunió i reunió, la Sara s’atura a mirar l’skyline ple de panells solars i jardins verticals. Recorda quan el 2020 es parlava del teletreball com una cosa excepcional. Ara és el dia a dia i, tot i així, la gent continua necessitant proximitat, humor i sentit. Això, pensa la Sara, no ho canviarà cap IA.

Avui té també una sessió de mentoria inversa amb dos nois de l’equip de 23 i 24 anys. Li ensenyen noves tendències de comunicació immersiva. La Sara riu quan s’embussa amb alguna interfície. “Mai no deixes d’aprendre”, els diu. Ells la miren com qui mira a algú que entén de persones, no només de tecnologia.

Quan acaba la jornada, la Sara envia un missatge al grup: “Gràcies per l’esforç d’avui. Cuideu-vos molt. Demà més tranquils.” Sense emojis ni discursos. Només això. Petits gestos que construeixen confiança. Perquè el 2040, liderar és més acompanyar que manar. És estar disponible, tenir criteri i, sobretot, no perdre la humanitat enmig del soroll digital.

El lideratge del futur, i la Sara ho sap, no serà qüestió de controlar dades, sinó d’inspirar i unir. D’escoltar quan ningú no escolta, de reconèixer errors, de tenir el valor de dir “no ho sé” i continuar aprenent. Aquesta és la paradoxa més bonica del futur: com més digital és tot, més necessitem líders reals, amb defectes, amb dubtes, amb cor.

Potser per això, mentre apaga les pantalles i guarda la seua llibreta (sí, llibreta de paper, de les de tota la vida), la Sara sent que la seua feina té sentit. I es promet no oblidar mai que la tecnologia canvia, però les persones continuen buscant el mateix: confiança, respecte i algú que els allargui la mà.