La meva Carme Torres

Diu el tòpic que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona. Però, potser coses del patriarcat, no es diu prou sovint que darrere d’una gran dona sempre hi ha un gran home. En aquesta Semblança parlaré del tàndem que van formar, en la vida i en la professió, Carme Torres Graell i Romà Sol Clot.

Un tàndem inseparable, però que en aquest cas observo tot privilegiant el paper de la dona. Els vaig conèixer a finals dels anys setanta en el seu ample pis de la plaça de Sant Joan i els vaig visitar diverses vegades per temes relacionats amb la història local, però no recordo que cap vegada hagués tingut la reunió només amb un d’ells. Sempre varen ser reunions a tres, i sempre foren converses enriquidores i plenes de vivències i d’amor per Lleida.

Però anem al gra de l’homenatjada a la Semblança d’avui.

Carme Torres i Graell va néixer a Lleida l’any 1932, i acabats els estudis secundaris va anar a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Retornada a Lleida va fer de professora al col·legi de la Sagrada Família de Lleida, al carrer Democràcia (llavors Sant Anastasi).

Ella, com el seu marit, fou una persona molt vinculada amb la vida cultural, religiosa i associativa de Lleida, de manera que ja el 1953 fou nomenada cap del servei de Dames Auxiliars de la Creu Roja, i va continuar col·laborant amb aquesta entitat durant més de vint-i-cinc anys.

En el camp religiós, el 1990 fou nomenada directora de la Càritas Diocesana, i va estar sempre molt vinculada a la parròquia de Sant Joan (ben a prop de casa seva) i a diferents moviments de religiositat diocesana.

En l’àmbit polític fou, entre el 1982 i el 1989, coordinadora territorial del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida, i va girar sempre al voltant de l’òrbita d’Unió Democràtica.

En l’àmbit acadèmic fou consellera de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

És autora d’una plèiade de llibres, bàsicament d’història local, com ara Evolución histórica del Puente de Lérida o El fet religiós a les terres de Lleida durant el temps de Ferran VII (1983). Però el gruix de la seva producció el va treballar i publicar conjuntament amb el seu marit, amb obres tan destacades com ara Lleida i el fet nacional català: 1878-1911; Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924); Els Camps Elisis de Lleida: 1864-1938; La Impremta de Lleida: segles XV-XIX; o La parròquia de Sant Joan Baptista de Lleida: petjades d’espiritualitat.

També fou col·laboradora assídua dels mitjans de comunicació locals, com ara els diaris Segre, Diario de Lérida i La mañana, i les emissores Ràdio Lleida i Ràdio Popular de Lleida, entre altres.

La nodrida biblioteca que va heretar i que va engrandir estava acompanyada per un arxiu especialitzat en publicacions periòdiques i documentació diversa dels segles XIX i XX. Una biblioteca i un arxiu que sempre van estar oberts a la consulta de manera desinteressada i amb voluntat de servei. És demanant permís per furgar en el seu arxiu com els vaig conèixer, i a partir d’allí sortiria una relació sovintejada i plaent.

Rebé diversos honors i distincions com ara la Medalla Francesc Macià al treball (2000), la Medalla d’Or de la Universitat de Lleida (2004) i la Medalla d’Or de la Paeria al mèrit cultural (2005).

La biblioteca i l’arxiu, que omplien tots els racons de casa seva, i quan dic tots vull dir tots, foren dipositats a la Universitat de Lleida i són dues muntanyes de coneixements i de vida lleidatana. De fet, conté 5.739 monografies modernes i 1.391 publicacions de fons antics (a partir de l’any 1567), 4.300 opuscles, 217 romanços, 618 goigs, i 1.200 títols de publicacions periòdiques (corresponents a 11.844 exemplars), que abasten números des del segle XIX fins al 2009.

Va morir a Lleida el 9 de febrer del 2010, només dos mesos i mig després que marxés a la Casa del Pare el seu marit. Estaven tan units que no s’entenia una sense l’altre, i un sense l’altra. Compartiren la vida, la passió per la Història, l’amor per Lleida i el conreu de l’amistat. Tots els que els tractàrem en podem donar públic testimoni. És just i necessari, i cal fer-ho i és de justícia.