Tots els sants tenen capvuitada

Avui diumenge celebrem en un sol dia la festa de Tots Sants. Quin goig tan gran! Aquesta celebració litúrgica ve precedida pel record de tots els nostres germans difunts. La dita sàvia que avui rescatem és del tot coneguda: “Tots els sants tenen capvuitada”. Si no vaig massa errat, aquesta expressió s’ha forjat al llarg del temps per ajudar els qui, d’entre nosaltres, som uns desmemoriats. Posaria la mà al foc i no em cremaria si dic que, al llarg de la història, han existit sants i santes un xic despistadots. Som com som. Déu atorga dons diversos. També crec no equivocar-me si afirmo que tots els qui s’han deixat guiar per l’Esperit Sant han estat cristians i cristianes d’una sensibilitat i d’una finor altíssimes. És així que, siguem com siguem, tots rebem una invitació ferma a ser sants. El fet d’acceptar Déu i la seva proposta d’una manera central fa que ens anem convertint en els testimonis que Déu vol que siguem. Així, entre tots, anem component una bella melodia, inicialment un pèl curiosa, però en el fons molt harmoniosa, gràcies a la qual ressonen amb força les benaurances que Jesús va proposar amb la seva vida.