Torre Salses, i ara què fem?

Desitgem molts èxits per al nou centre comercial que està a punt d’arribar a Lleida. Per això, com a ciutadans i com a agents del sector privat, ja hem començat a treballar perquè Lleida creixi comercialment de manera equilibrada i coherent. Amb esforç, sovint a contracorrent, però sempre amb entusiasme i amb el suport de molts lleidatans.

La qüestió és: en què treballarà l’administració? Què farà el sector públic perquè aquest nou equipament comercial no vagi en detriment del centre històric, un dels pocs espais amb ànima, patrimoni i potencial que encara conserva la ciutat? Aquell que, fa anys, presumíem de ser el carrer comercial més llarg d’Europa.

Seria una pèrdua irreparable que aquest cor urbà quedés relegat a un paper secundari. Accions com la recuperació d’espais emblemàtics o la revitalització de zones com l’entorn del carrer Cavallers han demostrat bones intencions, però pocs resultats. Només cal passejar-hi per veure com alguns visitants passen la nit al ras, amb matalassos, a pocs metres del Parador, un equipament hoteler de luxe envoltat de precarietat.

El futur d’aquest equilibri dependrà, en gran mesura, de la responsabilitat pública. Des del sector privat s’han fet passos clars: s’han ajustat preus, s’han acceptat rendes variables i s’han signat operacions més favorables per al comerç. El problema, abans associat al cost del lloguer, ja no és el principal. Ara és el torn del sector públic.

No n’hi ha prou amb subvencions per canviar bombetes o pintar persianes. Això no és una política de ciutat, és maquillatge. Si volem un centre viu, cal una estratègia ambiciosa i transformadora basada en tres eixos: incentius reals per a propietaris que rehabilitin immobles del centre històric i hi incorporin habitatge i activitat econòmica; ajuts efectius i estables per als comerciants que hi apostin; i una visió urbanística coordinada que connecti les diferents zones comercials de la ciutat amb el centre històric, fent que siguin espais complementaris i no competitius.

En els darrers mesos s’ha parlat molt del format de les botigues del nou complex i, especialment, d’aquelles inferiors als 100 m². Segons dades disponibles, n’hi ha més de les previstes. Si realment és així, l’administració té l’obligació d’actuar amb coherència i revisar les condicions, com és habitual. Quan un projecte es presenta amb un model determinat, aquest model s’ha de respectar. No és una qüestió de desconfiança, sinó de rigor i de respecte per la paraula donada. Val més prevenir que curar.

Si l’Ajuntament vol apostar pel comerç local, ha de fer-ho amb polítiques estructurals i avantatges tangibles, no amb bones intencions. El sector privat ja ha demostrat flexibilitat i voluntat d’entesa. Ara cal que el sector públic respongui amb la mateixa ambició i sentit de ciutat.

En el sector privat, la paraula és contracte. Aquesta és la base de la confiança, també en la gestió pública. Només així es construeix una ciutat que vol créixer amb sentit, respecte i coherència.

El centre històric de Lleida no necessita microajuts perquè els comerciants aguantin: necessita inversió, priorització, visió i respecte. No cal pal·liar, cal potenciar. Un carrer comercial de qualitat és motor econòmic i social, no una càrrega pressupostària.

El futur de Lleida està, literalment, a les nostres mans. El repte no és mantenir la ciutat viva, sinó fer que torni a respirar amb força. Un dels punts forts de la nostra capitalitat ha de ser un focus prioritari per a tothom: un motiu d’orgull i un motor econòmic que faci que els diners es quedin a casa.

Encara potser hi som a temps, tots ens necessitem.