Liderar sense perdre l’essència

Si hagués de definir el meu estil de lideratge, diria que naix d’una convicció senzilla: la vida és massa curta com per no enfocar-nos en el que de veritat importa. I el que importa, al final, sempre té nom de persona: els nostres equips, els nostres clients i companys i nosaltres mateixos.

Liderar, per a mi, no va d’ocupar un càrrec ni acumular atribucions, sinó de cuidar el context perquè el talent pugui aplicar-se. Això significa crear entorns on la gent s’atreveixi a pensar, a qüestionar, a proposar i a aprendre sense por. No crec en el lideratge que controla per desconfiança, sinó en el que exigeix confiant, acompanyant de manera propera, però sense envair.

La coherència és la pedra filosofal. No puc demanar compromís si no visc compromesa; no puc parlar de responsabilitat si la primera que s’escapoleix davant de la dificultat soc jo; no puc parlar de valors si estic disposada a canviar-los quan la pressió s’intensifica. El lideratge es juga, cada dia, en els petits gestos, no en els grans discursos.

A partir d’allà, un altre dels meus puntals és la capacitat de superació. El món canvia, els mercats canvien, els cossos canvien, les circumstàncies també. No sempre elegim el que ens passa, però sí com ho mirem i què en fem. Crec en un lideratge que és capaç de rellegir la mateixa història, desaprendre esquemes que ja no serveixen i reaprendre maneres noves d’avançar, sense perdre l’essència. Adaptar-se no és renunciar a qui ets; és trobar maneres noves de continuar sent tu en un context diferent. També defenso la importància de respirar altres cultures i altres països. Viatjar, treballar en entorns diversos, escoltar mirades diferents a la pròpia, relativitza egos i certeses. T’obliga a sortir de la zona de confort mental i a descobrir que hi ha moltes maneres vàlides de fer les coses. Aquest contrast t’ensenya humilitat i, alhora, reforça allò que sí que vols conservar de tu mateixa. Un lideratge que no ha sortit de la seua bombolla acostuma a confondre costum amb veritat. Hi ha una cosa fonamental: no perdre l’essència. La pressió per encaixar, per agradar o per complir expectatives externes pot dissoldre el millor que tenim. Liderar, per a mi, és recordar contínuament per a què faig el que faig, què no estic disposada a negociar i quin tipus d’empremta vull deixar en les persones que confien en mi. Quan tens clar això, és més fàcil prendre decisions difícils sense confondre’t.

Crec profundament en les persones. No de forma ingènua, sinó com a elecció conscient. He vist massa talent amagat per por, massa veus silenciades per estructures rígides, massa creativitat frenada per lideratges que només pensen en control. Jo aposto per un lideratge que veu el potencial abans que el defecte, que acompanya en el procés i que entén que equivocar-se és condició necessària per aprendre, créixer i desenvolupar-se.

Sortir de la zona de confort no és un eslògan: és una pràctica. Implica assumir reptes que fan respecte, canviar maneres de treballar, escoltar feedback incòmode, mirar-se al mirall i acceptar que sempre hi ha un següent nivell de maduresa. El lideratge que vull exercir –i inspirar– és aquell que es mou en aquesta frontera: prou arrelat per no perdre’s, el prou obert per continuar aprenent i transformant-se.

En definitiva, el meu estil de lideratge intenta unir coherència, profunditat, superació i confiança en les persones. No és perfecte ni està acabat; és un camí en construcció. Però hi ha una cosa que tinc molt clara: si en el trajecte perdem la nostra essència o deixem de creure en el potencial humà, haurem deixat de liderar, malgrat que continuem ocupant un despatx amb el nostre nom a la porta.