Entre la narrativa i l’ètica

El moviment de les humanitats mèdiques neix d’una comprensió profunda: la malaltia és més que un fenomen biològic; és una experiència viscuda que fractura la identitat i desordena la història personal de l’individu. La seva gran contribució ha estat recordar a la medicina que guarir no consisteix només a reparar un organisme, sinó a restituir, en la mesura del possible, el sentit i la coherència a una vida interrompuda. La “medicina narrativa”, com a eina central, proposa que escoltar és en si mateix un acte terapèutic, una manera de restablir la dignitat mitjançant el reconeixement de la subjectivitat.

Tot i això, el llegat del seu pioner més cèlebre, Oliver Sacks, ens revela una paradoxa fonamental i necessària. Al col·locar la narrativa al centre de l’acte mèdic, les humanitats mèdiques obren un espai de poder enorme i, alhora, d’una vulnerabilitat ètica extrema. El risc no és l’empatia, sinó la seva distorsió: la temptació d’apropiar-se del relat aliè, sotmetre’l a una estructura literària, buscar en el dolor de l’altre una revelació o una bellesa que el redimeixi davant dels nostres ulls. El metge, al convertir-se en coautor de la història del pacient, pot caure en allò que es va denunciar com una “exografia simbòlica”: un procés en què l’experiència del malalt es filtra, s’estilitza i es reinterpreta a través de la subjectivitat, les neurosis i el geni creatiu del mateix professional.

Aquesta tensió no és una debilitat del projecte, sinó el nucli crític més valuós. Les humanitats mèdiques, en el sentit més madur, no promouen una idealització romàntica del patiment. Ben al contrari, ens exigeixen habitar la incomoditat d’una pregunta constant: com honrar la veritat íntima del pacient sense trair-la amb els nostres marcs de comprensió i els nostres desitjos narratius?

El veritable humanisme mèdic rau, per tant, en un equilibri conscient i autocrític. Es tracta d’escoltar amb humilitat, reconeixent que la història del pacient és sobirana i la seva versió és la primària. Cal narrar amb responsabilitat, essent transparents sobre els límits de la nostra interpretació i evitant convertir l’ésser humà en un mer personatge al servei d’una tesi o una epifania literària. I també cal acceptar l’ombra, entenent que l’impuls de donar forma i sentit al caos aliè pot estar barrejat amb motivacions profundes i complexes pròpies, que han de ser examinades.

En definitiva, les humanitats mèdiques no ofereixen un consol fàcil ni un mètode infal·lible. Ofereixen una cosa més important: una mirada complexa i ètica sobre la relació de cura. Ens ensenyen que l’acte mèdic és una trobada entre dues narratives en diàleg –la del que pateix i la del que intenta alleujar–, i que la qualitat de la trobada depèn de la nostra capacitat de sostenir la tensió entre la compassió i el respecte, entre el desig d’entendre i el deure de no usurpar. El seu llegat perdurable és recordar-nos que, de vegades, la forma més profunda de curació comença quan el metge deixa de ser l’únic autor de la història, i es converteix, simplement, en el primer i més atent testimoni.