No falten metges: el que falla és la planificació

En el debat sanitari actual a Catalunya —i de manera especialment visible al territori de Lleida— s’ha consolidat una explicació que simplifica la crisi sanitària atribuint-la a una suposada falta de metges. És una lectura còmoda, però que no se sosté quan s’analitzen les dades oficials. Espanya disposa d’un nombre de metges per habitant similar al de la majoria de països europeus. No hi ha, doncs, un dèficit estructural de professionals, sinó un profund desequilibri territorial i assistencial. El mateix Pla de Salut de Catalunya 2021-2025 reconeix desigualtats territorials persistents en l’accessibilitat als serveis sanitaris i la necessitat d’adaptar la planificació de professionals i recursos a zones amb més dificultats d’accés. Això situa territoris com Ponent en una posició de desavantatge que no es pot atribuir a una manca global de metges, sinó a dèficits sostinguts de planificació. Aquesta narrativa, segons la qual la crisi del sistema sanitari s’explica per una “falta de metges”, no és innocent. És assumida còmodament per responsables polítics i gestors sanitaris perquè evita afrontar errors de planificació, dècades de decisions equivocades i la manca d’un compromís real amb l’equitat territorial. No és una manca de professionals; és una manca de governança. Aquest discurs també és reproduït acríticament en part del debat públic, simplificant un problema estructural i desplaçant la responsabilitat cap als professionals. Insistir en la “falta de metges” permet amagar on es posen les places, amb quines condicions i amb quins incentius, i evita parlar del fracàs en la planificació territorial. A Lleida, aquesta realitat és especialment crua. No perquè no hi hagi professionals formats, sinó perquè el sistema no ha creat les condicions perquè aquests professionals puguin exercir amb dignitat, suport i continuïtat. Reduir-ho a una manca de vocacions és una manera de culpabilitzar els equips assistencials i d’eximir de responsabilitat qui pren les decisions. Les conseqüències del model es fan evidents en l’accessibilitat. Dades publicades per aquest mateix diari mostren que diverses àrees bàsiques de salut de la demarcació no compleixen els estàndards fixats pel Departament de Salut. Atribuir-ho als professionals és injust: respon a una planificació insuficient dels recursos humans i organitzatius. En aquest sentit, la desigualtat territorial es fa especialment evident en patologies temps-dependents com l’ictus, on cada minut és determinant per al pronòstic vital i funcional. Així, a Lleida no es garanteix de manera continuada l’atenció integral de l’ictus greu, cosa que obliga a derivacions a altres territoris i comporta retards assistencials. Precisament per aquesta situació, el desembre de 2025 la Síndica de Greuges va obrir una actuació d’ofici per investigar una possible discriminació territorial vinculada a la manca de cobertura continuada de la trombectomia mecànica. Tot i això, des del Departament de Salut s’ha assumit públicament que determinats serveis d’alta complexitat no poden oferir-se amb continuïtat fora de les grans àrees urbanes, fet que, en la pràctica, consolida un sistema sanitari a dues velocitats. En aquest mateix marc de dèficits de planificació, preocupa que es presenti la intel·ligència artificial com una possible resposta a la manca de professionals. Abans d’integrar eines potencialment útils, cal demostrar capacitat de planificació i governança. Sense una governança sòlida, la tecnologia no resol dèficits estructurals; els pot amplificar. Des de la Junta de Personal de Lleida ho diem amb claredat: NO FALTEN METGES! Falta una política sanitària valenta, i amb un compromís real amb la justícia territorial. La salut és un dret. Aquest dret no pot dependre del lloc on es viu.