Els avis, els nets i les papallones
La veritat és que no sé ben bé quan tenim temps per malcriar-los, ja que la major part de les vegades que estem amb ells ens trobem amb una mena de paret quasi infranquejable: són les pantalles amb forma de tauleta tàctil, televisor o mòbil. Aquests aparells que paradoxalment serveixen per comunicar-se, trenquen la comunicació entre nets i padrins. Qualsevol intent per parlar és contestat, i no sempre i amb sort, amb algun monosíl·lab una mica malhumorat o fora de to.
Només quan arriba l’hora de dinar canvien la seva feina, deixant els aparells d’una revolada i preguntant a la seva padrina tot seguit i amb interès què hi ha per dinar. Llavors, davant la taula, són uns dels pocs moments per preguntar i conversar. Beneïts siguin.
Un ja té mobilitat reduïda i sí que podia fer un “exercici d’esport de risc” i amb bus anar a Ferran, eren les 11 del matí.
Però parlem de llibres. A mi m’agradava més sortir pels carrers i trobar les parades, al barri i millor davant les llibreries. No sé, ni ho preguntaré, si és més rendible anar tots a Ferran com ho fan ara, ni si ho han demanat els llibreters o normes municipals per taxes.
Al matí vaig aplaudir un comentari referent a Barna en què defensava les parades davant de la llibreria, menys aglomeracions de tota mena, més tracte personal, més barri, més equilibri de ciutat.
Quin contrasentit té repartir els actes de Festa Major pels barris i les paradetes es concentren? M’he quedat sense els llibres? No, els he comprat per telèfon, no per plataformes, a una llibreteria local, els recolliré un altre dia.
Per Sant Jordi, no he pogut comprar el llibre
Bonics eslògans: “al barri hi ha de tot”, “compra de proximitat”. Bonics eslògans, però primer han de quedar les botigues.
