Primera pedra, últim capítol

Ara i sempre, Pla de l’Estació.

El debat sobre el Pla de l’Estació torna, una vegada més, carregat de bones paraules, titulars optimistes i una voluntat aparent de “mantenir-lo viu”. Però si alguna cosa ens ensenya la trajectòria d’aquest projecte és que el problema no ha estat mai la manca de relats –ni de bones paraules–, sinó la incapacitat reiterada de convertir-los en una realitat útil per a la ciutat.

Des del 2003, amb l’aprovació inicial del Pla de l’Estació, Lleida ha encadenat anuncis, presentacions i compromisos institucionals que prometien transformar l’entorn ferroviari en un pol d’activitat econòmica i urbana. L’arribada de l’alta velocitat el 2004 va reforçar aquest relat de modernitat. El 2006 es presentaven projectes emblemàtics, com el nou pont de Príncep de Viana i es traslladava al veïnat la idea d’una gran operació de ciutat. El 2008 es modificava el planejament per adaptar-lo a noves expectatives.

I, tanmateix, què n’ha quedat de tot plegat?

Una successió de promeses incomplertes, intents de reactivació –com els de 2017 amb ADIF o el compromís del govern de l’Estat el 2018– i, finalment, l’única proposta tangible i útil: la nova estació d’autobusos. Un projecte que avui és una realitat malgrat l’oposició de l’actual paer en cap i que representava, juntament amb el desenvolupament comercial del Pla de l’Estació, una alternativa viable per a la ciutat.

Aquesta alternativa es va trencar el 17 de juny de 2023. I es va acabar de desdibuixar mesos després, amb la complicitat de qui aparentment havia de defensar-la.

I aquí cal dir-ho clar: mentre alguns han estat disposats a assumir riscos personals i judicials per tirar endavant aquest model, el que avui tenim sobre la taula és una nova promesa, l’enèsima. Un mal acord de govern que no només no resol res, sinó que allarga l’agonia i certifica el fracàs del plantejament tal com estava concebut. Hem passat d’una proposta amb visió de ciutat, d’un gran centre comercial de 60.000 metres quadrats en una sola planta a dos centres comercials clàssics de tres plantes de 20.000 i 30.000 m² respectivament. Sabem que aquest format no té futur, com ja va quedar palès amb el fracàs reiterat ja proposat en el passat.

El pacte actual de Junts per donar suport al POUM –presentat com una nova oportunitat, 23 anys després!– només ha servit per evidenciar una realitat incòmoda: del Pla de l’Estació, més enllà de gestos simbòlics i “primeres pedres”, no n’ha quedat res. És un pacte que renuncia al cobriment total de les vies, redueix la superfície d’ús comercial i modifica la seva configuració (fet que el fa menys atractiu pels operadors), elimina les zones verdes sense retornar-les en l’àmbit i, el més greu de tot, torna a ajornar la seva implementació a partir del segon quinquenni. Només una inacció crònica, una dependència erràtica d’ADIF i una manca absoluta de lideratge. Mentrestant, es parla de costos sense assumir, els costos reals que aquesta deixadesa institucional ja està generant sobre el comerç i l’activitat econòmica de la ciutat.

I tot plegat es consolida amb un nou POUM que neix arrossegant els mateixos vicis del passat: grans expectatives, dependència d’operacions especulatives i una desconnexió evident amb les necessitats reals de Lleida.

No estem davant d’un problema de calendari. Estem davant d’un problema de model.

Persistir en aquesta lògica és perpetuar una manera de fer política urbana basada en titulars i interessos puntuals, en lloc de construir una ciutat cohesionada, equilibrada i pensada per a la seva gent.

Per això, des d’una posició de responsabilitat, cal ser clars: no serem ni còmplices ni corresponsables d’aquesta deriva.

“Mantenir viu el Pla de l’Estació” no pot significar pactar-lo per deixar-lo a l’UCI i desdibuixar-lo fins a fer-lo irreconeixible. Cal mirar endavant amb ambició i lideratge, deixant enrere pedaços i acords de mínims.

Lleida necessita projectes que resolguin el dia a dia de la ciutat, que reforcin el seu model econòmic i que estiguin arrelats a la seva realitat: una ciutat de comerç, de proximitat i d’oportunitats.

Perquè el futur de Lleida no passa per allargar projectes fallits, sinó per tenir la valentia de fer-los bé.