El trauma infantil després dels terratrèmols
Directora de Salut Mental i de l’Hospital Sant Joan de Déu Terres de Lleida
UNICEF estima que gairebé quatre milions de nens han estat afectats pels terratrèmols del juny a Veneçuela. Darrere d’aquesta xifra hi ha infants que han perdut la vida, que han quedat orfes o separats de les seves famílies, més de 400 escoles destruïdes i prop de 40 hospitals devastats.
Quan un nen viu una situació d’emergència, en primer lloc hem d’atendre les necessitats bàsiques mèdiques i materials, però no podem oblidar que aquests esdeveniments afecten una persona amb el cervell en desenvolupament. Aquest cervell és especialment vulnerable a desenvolupar un trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT).
El risc augmenta amb l’exposició directa als col·lapses, les tasques de rescat o la pèrdua de persones estimades, però també amb el desplaçament forçós, la separació dels cuidadors, la interrupció de serveis essencials com l’escola o la salut, i la sobrecàrrega emocional dels adults responsables.
En la primera infància, els símptomes solen manifestar-se amb regressions en el control d’esfínters o del son, plor fàcil, por de separar-se i jocs repetitius sobre el terratrèmol. En els infants més grans poden aparèixer records intrusius, malsons, irritabilitat, dificultats de concentració, baix rendiment escolar o evitació de llocs relacionats amb el trauma. En els adolescents són més freqüents els sentiments de culpa i el risc de consum de drogues. Aquests símptomes són habituals durant les primeres setmanes. Parlem de TEPT quan persisteixen més d’un mes i provoquen un deteriorament funcional important.
Sense tractament, el trastorn pot evolucionar cap a autolesions, risc de suïcidi, mutisme, dissociació o conductes agressives. El tractament inclou intervencions psicològiques amb evidència científica, com el Psychological First Aid (PFA), l’EMDR adaptat a infants i, sobretot, les teràpies cognitivoconductuals centrades en el trauma (TF-CBT). En canvi, no hi ha tractaments farmacològics que hagin demostrat eficàcia més enllà d’un ús puntual per controlar alguns símptomes d’ansietat.
Més enllà de la intervenció especialitzada, hi ha mesures que les famílies i la comunitat poden adoptar: garantir espais segurs, mantenir rutines de son i d’àpats, afavorir el joc compartit, facilitar el retorn progressiu a l’escola i preservar els vincles amb persones de confiança.
També és fonamental oferir als infants una informació clara i adaptada a la seva edat i validar les seves emocions sense minimitzar-les.
Cal limitar l’exposició a imatges impactants i a les xarxes socials per evitar la revictimització i afavorir la recuperació progressiva de les activitats quotidianes. L’escola és un factor protector essencial: recuperar les classes, adaptar els horaris quan calgui i disposar d’espais d’expressió emocional contribueix a la recuperació. A més, els docents poden detectar precoçment els símptomes i activar la derivació als professionals.
Els infants amb discapacitat, els que viuen en famílies monoparentals o en situació de pobresa severa afronten més dificultats per accedir al suport necessari.
La salut mental infantil no és un afegit, sinó un pilar de la resposta humanitària. Les Nacions Unides i UNICEF han activat dispositius de suport material i psicològic, però també és responsabilitat de tots exigir als nostres governs els recursos necessaris perquè aquests nens i nenes puguin superar el trauma, evitar seqüeles i construir un futur saludable.
