Clorocràcia estival
L’historiador grec Polibi va definir l’olocràcia com el govern de la multitud, la gentada i la turba. Una degeneració de la democràcia, en definitiva, similar al pas de la monarquia a la tirania i que comporta que les decisions polítiques siguin viciades, confuses o irracionals. A l’estiu la democràcia, el govern del poble, deriva en clorocràcia, una forma corrompuda de gestió dels afers públics que té lloc a les piscines, aquella àgora on tothom està massa junt, massa nu i massa exposat i que esdevé un mirall hiperbòlic de la nostra societat.
He viscut en tres pobles i això em revesteix d’autoritat per efectuar una anàlisi fonamentada dels perfils de persones que s’hi mouen, a les piscines, un exercici interessant que pot donar resultats equiparables a tot arreu, sobretot a la ruralia. A les ciutats, ja siguin mitjanes o grans, les conclusions serien diferents, però malgrat això, l’estiu ens anivella i la piscina municipal despulla tothom per igual. La clorocràcia és el sistema de regiment idoni per l’època estival.
A les piscines de poble pot fer-se una anàlisi de situació i/o de distribució estratègica de l’espai. Hi ha el grup de poder, sempre instal·lat a la millor ombra, que inclou algun regidor i al que s’acosta la gent que mola. Ningú els disputa el lloc. Lluny d’allà s’ubiquen els que han manat en altres temps. Estan enfadats, no els hi agrada res i critiquen la gestió de l’alcalde. També són a l’ombra i en espai no disputat.
Després hi ha el poble, amb fauna variada. Padrines amb cadira, per una banda; homes amb alopècia al cap i a la part baixa de les cames que progressen adequadament vers la decrepitud mentre fan crol i més crol, amb ulleres i casquet de natació; dones amb tatuatges que ara no es farien i roba de bany improcedent; comitès de savis i analistes que poden parlar dels incendis o la collita de l’hort; adolescents curulls d’hormones pensant en la còpula; el socorrista jove i avorrit, brunyit pel sol, que mira el mòbil tothora; o els infants innocents i encara desubicats que el dia de demà, al llarg d’una vida més o menys plena, aniran transitant pels grups poblacionals que hem mirat de tipificar avui aquí. Ah, i l’observador impertinent amb el cervell fregit pel clor i el tedi canicular, que pot arribar a escriure’n una columna de diari.
