L’abadessa de Castro

“Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa.” Així de directe es manifestava Henri Beyle, Stendhal per al món de les lletres, nascut a Grenoble el 1783. Va enamorar-se d’Itàlia des que va viatjar-hi com a sotstinent de dragons enrolat en les tropes napoleòniques. En certa manera va renegar de la seva pàtria –tal com ho feren al seu torn Heine amb Alemanya i Byron amb Anglaterra– malgrat que al llarg de la seva vida va exercir de funcionari de l’administració Imperial a mitja Europa –Alemanya, Àustria, Rússia– i va arribar a ser cònsol francès de Trieste. Però ell es considerava “milanese”. De bell antuvi va escriure Roma, Nàpols, Florència i les anomenades Cròniques italianes, entre les quals destaca L’abadessa de Castro.

Novel·lista, crític d’art, expert en música, egòlatra i dandi, alhora romàntic i realista, Stendhal va viure intensament. De fet, el sentiment de l’amor és central en la seva obra, que culmina amb Roig i negre (1830) i La cartoixa de Parma (1839), que per cert va escriure en només dos mesos.

–“En general pot dir-se que els bandolers italians del segle setze van actuar com a oposició als cruels governs que, a Itàlia, van succeir les Repúbliques de l’Edat Mitjana. El nou tirà era normalment el ciutadà més ric i, per seduir a la plebs, ornava la ciutat amb magnífiques esglésies i bells quadres. Així ho van fer els Polentini de Roma, els Manfredi de Faenza, els Riario d’Ímola, els Cane de Verona, els Bentivoglio de Bolonya, els Visconti de Milà i els menys belicosos i els més hipòcrites de tots, els Médici de Florència.”

–“La gent odiava els bandits quan robaven cavalls, blat, diners; però en el fons, el poble els donava suport amb el cor.”

–“Aleshores es vivien passions i no la pràctica de la galanteria. Heus aquí la gran diferència entre Itàlia i França, heus aquí per què Itàlia va veure néixer els Rafaels, els Giorgiones, els Tizians, els Correggios, mentre França produïa a tots els valents capitans del segle XVI, completament desconeguts avui en dia, cadascun dels quals va liquidar un ingent nombre d’enemics.”

–“L’amor ho perdona tot, excepte l’absència voluntària, perquè aquesta resulta ser el pitjor dels suplicis. Llavors la vida deixa de transcórrer en un dolç somieig; i de consagrar-se a valorar les raons per amar l’ésser estimat, passa a pertorbar-se agitada per cruels dubtes.”

–“En aquelles circumstàncies en les que a Colonna no li convenia revelar la seva identitat, podia recórrer a una precaució molt simple: la major part dels rics romans, tant aleshores com avui, formaven part d’alguna confraria de penitents. Els penitents sempre apareixien en públic amb el cap cobert per una caputxa. Quan als Colonna no els convenia admetre obertament alguna de les seves actuacions, instaven als seus partidaris a vestir-se amb els seus hàbits de penitent abans de reunir-se amb ells.”

–“Ni l’amo més dur adreçaria al criat més inepte una quarta part de les injúries amb les que cada dia l’altiva abadessa abrumava a aquest jove bisbe de maneres tan untuoses (monsignore Cittadini); però ell estava enamorat i havia portat de la seva pàtria aquesta máxima fonamental: que una vegada s’enceta una feina d’aquesta naturalesa, només cal preocupar-se de l’objectiu, sense reparar en els mitjans. Al cap i a la fi –deia el bisbe al seu confident César del Bene– només mereix menyspreu l’amant que ha desistit d’atacar abans de ser obligat a retirar-se per motius de força major.”

–“El 9 de setembre de 1573, Gregori XIII va ordenar que el procés es realitzés a tota velocitat i amb tot rigor. (…) Una de les religioses, interrogada en presència dels instruments de tortura, respon que l’autor del crim (l’embaràs de l’abadessa) devia ser el gat, perquè l’abadessa el tenia contínuament en els seus braços i l’acariciava molt. Una altra monja sosté que l’autor del crim devia ser el vent perquè els dies que hi ha vent l’abadessa està contenta i de bon humor, i s’exposa a l’acció del vent sobre un mirador que ha fet construir a propòsit; i quan algú li va a demanar una mercè a aquell lloc, no es nega mai. La dona del forner, la dida, les comares de Montefiascone, horroritzades per les tortures que havien vist infligir a César, diuen la veritat.”

Qui no ha experimentat alguna vegada amb viva emoció la “síndrome de Stendhal”?