La borrassa parada
EXALCALDE I EXSENADOR
Anem a pams i en lloc de percepcions, manipulables, esmentem dades per tal de saber on ens ha dut el model socioeconòmic imposat. Mentre el deute públic de la UE entre el 2000 el 2025 va passar del 62% al 81%, el nostre va passar del 58% al 100,7% i ha crescut el doble. Quan el 2000 el PIB/càpita de la UE era de 18.420 el de Catalunya era de 20.539 (un 11,5% per sobre). Al 2025 el de la UE (sense GB, que l’ha fet baixar) era de 41.600 i el nostre de 41.052 (un 1,5% per sota). Si comparem l’evolució dels sous i el preu dels habitatges, el 2000 el sou mitjà era de 1.440 euros i el preu mitjà de l’habitatge era de 1.040 i ara el sou és de 2.266 euros i el preu del metre quadrat és de 2.709. Mentre, doncs, els sous han crescut un 157% els preus de l’habitatge ho han fet un 260%. I si ens fixem en la reculada de l’ús i la presència social del català, n’hi ha per plorar.
Pel que fa a demografia, Alemanya, França i Itàlia el 2000 tenien 82, 61 i 57 milions d’habitants. El 2025 en tenien 83,5, 69 i 61. Catalunya el 2000 en tenia 6,2 i el 2025 8,1. Si aquests tres països europeus haguessin crescut igual que Catalunya (un 31%) avui en tindrien 107, 80 i 74,5. Si l’extrema dreta és ja el partit més votat a França, governa a Itàlia i creix sense parar a Alemanya, no vull escalfar el cap als lectors pronosticant la deriva política d’aquests països amb els percentatges d’immigració de Catalunya. Pel que fa als presos el 2000 el 19% eren immigrants i el 2025 n’eren el 53%, que havien comès el 54% de delictes tot i ser només el 19% de la població.
Que som un país més pobre, més endeutat, amb uns serveis públics desbordats, amb un gran contingent de població nouvinguda (sovint irregular) que ja veurem com s’integrarà, més desnacionalitzat, on la vida s’ha encarit de valent i els salaris han perdut poder adquisitiu i el català no para de minvar, no ho pot negar ningú. El nacional-populisme islamòfob d’AC té les receptes màgiques per resoldre-ho? En dubto molt. El populisme consisteix a adular el poble i prometre-li solucions fàcils i immediates a problemes complexos que sovint requereixen reformes estructurals. Ni la immigració massiva és la culpable de tot ni es pot ignorar que els índexs de delinqüència van lligats al nivell de renda i marginalitat. Ara bé, tampoc no es pot ignorar que la capacitat d’acolliment d’un país depèn de la dimensió dels seus serveis públics i del seu parc d’habitatge i del perfil dels nouvinguts. D’altra banda, uns fluxos immigratoris molt grans i sobtats acostumen a ser conflictius.
Però si la patronal neoliberal xenòfila (que crida immigrants pobres a manta per sostenir els seus negocis intensius en mà d’obra i sous baixos) i l’extrema esquerra també xenòfila, no volen admetre que una immigració desbocada (per oposició a una de regulada que sí que necessitem) atemoreix molta classe mitjana i humil, que hi entreveuen un perill de substitució demogràfica, i pot contribuir a la saturació dels serveis públics, a incrementar la pobresa i la marginalitat i a crear inseguretat, volen seguir perpetuant el model per afavorir els seus interessos econòmics o el seu mercat ideològic, per ells faran. AC en tindrà prou amb seguir atiant la indignació popular i amb mantenir parada la borrassa per recollir el fruit madur. Tan ben parada, que hi arreplegarà votants de perfils tan diversos com les raons que els induiran a votar-la i que no els intimidarà que els titllin de feixistes.