SEGRE

MONTSE CORTASA GRAS

Almacelles: poder fer vida

Regidora d’Almacelles en Comú i consellera comarcal del Segrià

Creat:

Actualitzat:

Almacelles ja supera els 8.000 habitants. La població creix i, alhora, envelleix: ja hi ha gairebé 160 persones grans per cada 100 menors de 16 anys. Aquest creixement té una traducció concreta: cada vegada hi ha més persones fent vida a Almacelles; persones que anem a treballar, joves que estudien i gent gran que va al metge o a la farmàcia i vol continuar vivint amb autonomia.

Almacelles creix, canvia i envelleix. Els serveis haurien d’acompanyar-la, però notem que no ho fan.

El transport públic n’és un exemple. Massa sovint hi ha persones que es queden a terra per falta de places. Territori ha anunciat reforços —i benvinguts siguin—, però necessitem més freqüències i capacitat tot l’any, inclosos els caps de setmana i festius. La nostra vida no s’atura el diumenge.

En un poble on una de cada cinc persones té 65 anys o més, parlar de transport és parlar d’envelliment digne. Per això costa entendre que, amb la nova estació d’autobusos de Lleida, s’hagin perdut les parades directes davant dels hospitals Arnau de Vilanova i Santa Maria. Sobre un mapa, eliminar una parada pot estalviar uns minuts; per a una persona de 80 anys pot significar caminar vint minuts més —a ple sol, amb boira o sota la pluja—, pagar un taxi o haver de demanar a un fill que l’acompanyi.

No mesurem només minuts. Mesurem autonomia.

La mobilitat no és l’única contradicció. Som capçalera d’Àrea Bàsica de Salut, tenim atenció continuada les 24 hores al CAP i tres farmàcies. Però la meitat de les nits i festius de l’any no n’hi ha cap de guàrdia a Almacelles. Parlem d’un servei essencial que hauria d’estar garantit.

Imaginem trobar-nos malament de matinada, anar al CAP, que ens receptin un medicament i haver-lo d’anar a buscar a un altre poble. A aquelles hores no hi ha transport públic. L’alternativa existeix sobre el paper, però desapareix per a qui no condueix.

Envellir dignament no és només tenir algú que ens cuidi quan arriba la dependència. És continuar fent allò de sempre: anar al metge, comprar, trobar-nos amb els amics o agafar un autobús sense dependre de la família. Quan hem preguntat a l’associació de jubilats què necessiten, ens han demanat una cosa fonamental: poder continuar fent la seva vida.

Aquesta idea té cada vegada més pes en les polítiques públiques: no esperar que una persona perdi autonomia, sinó ajudar-la a conservar-la. Per això és contradictori que els governs aprovin lleis en aquest sentit mentre decisions quotidianes al territori ho posen més difícil. Una parada d’autobús, una freqüència de pas o trobar una farmàcia de guàrdia poden semblar detalls menors, però per a una persona gran marquen la diferència entre valer-se per si mateixa o començar a dependre d’algú.

Reclamem que els nostres joves puguin estudiar a Lleida sense que la família els faci de taxi; que qui no té cotxe no hagi de renunciar a una feina perquè el bus no arriba a l’hora; que el diumenge puguem moure’ns, i que, si sortim del CAP de matinada, puguem aconseguir el medicament al nostre poble.

Viure en un poble no ens pot convertir en ciutadans de segona. Això val per a Almacelles i per a tants altres municipis del Segrià. Des d’un despatx, tot això potser són dades fredes. Des d’Almacelles té un altre nom: vida quotidiana. I aquesta hauria de ser sempre la primera realitat que mirem.

tracking