Allò que va passar
Una nit d’estiu. Tres joves conversen al costat de la piscina fins que accepten anar amb cotxe a complir un simple encàrrec, però qui condueix no hauria d’haver-ho fet, detall que queda gravat en un mòbil. Un accident terrible trenca la calma inicial, les ximpleries juganeres de flirteig o les frases de mal gust que pronuncia un d’ells que ja va marcant un mica el seu fosc caràcter. El xoc fatal, esgarrifós, proporciona un gir a Subsuelo i arranca una pel·lícula truculenta.
Eva i Fabián són germans bessons. L’amic d’ells dos mor en el contratemps i Fabián queda paralític, i el desassossec s’apropia de tot, aconseguint crear situacions tenses que retraten la vulnerabilitat del personatge femení, el seu traumatitzat estat de culpabilitat i que cedeix als instints del seu germà, que va ser el que va gravar aquell instant i que utilitza com a amenaça constant en una espècie de revenja subtil que dosifica a través de la seua perversa i incansable capacitat de danyar emocionalment.
Basada en la novel·la de l’escriptor argentí Marcelo Luján, que també participa en el guió, transvasada a la gran pantalla, ofereix al seu realitzador Fernando Franco –caracteritzat per dirigir treballs secs, agres, rocosos– dotar de pressió la història, en les mirades, en les paraules, en els actes, fins i tot quan apareix el germà del mort, tant en el seu enamorament amb Eva com per l’interès a conèixer què va passar realment aquella nit nefasta.
Els telèfons mòbils, els missatges, que en alguns moments es fan amos de la situació, creen una atmosfera de secretisme i mentides. Aquí tot es combina. Amenaces a l’ombra, incestos intuïts, malícia i submissió dins d’un fet que s’ha apropiat del petit cercle familiar, i la pressió infame que exerceix Fabián amb la seua màscara de bon noi sobre sa germana va resultant aclaparador, demolidor, perquè la veritat s’amaga, es camufla, s’utilitza psicològicament, encara que planegi el dubte per part d’una família destrossada pel dolor o per la companyia d’assegurances, que adverteix detalls que no encaixen en la declaració sobre els fets.
Subsuelo
Subsuelo conté moments difícils de digerir, cruels, que et regiren per dins en aquest estudi de personalitats, en la total indefensió d’Eva i l’amagat caràcter psicopàtic de Fabián, que sembla no tenir límit. Cert és que la vida té, com no, el seu costat tenebrós, tòxic, que ens incomoda, que ens molesta i intentem esquivar, però hi és. Això és innegable, i Subsuelo el mostra sense filtres, desconcertant per deixar-te tocat, molt tocat.
