Les arrels del mal
Comparar dos pel·lícules que sobre el paper toquen el mateix tema com Núremberg i l’extraordinària Vencedores o vencidos (1961) de Stanley Kramer, no té sentit perquè el desenvolupament de totes dos és un altre ja que, mentre que a la pel·lícula del 1961 treu l’ombra de la guerra freda, la reconstrucció d’un país en ruïnes i els dubtes i opinions del Magistrat en cap Dan Haywood –interpretat amb veracitat per un veterà Spencer Tracy– marcant la trama i els terribles testimonis sobre l’horror que desfilen per la sala traçant una mirada a la immoralitat dels fets, Núremberg no se centra en el judici per si mateix sinó que, prenent com a referència el llibre del periodista Jack El-Hai El Nazi y el Psiquiatra, ho fa en l’estreta relació entre el psiquiatre militar Douglas Kelley (Rami Malek) i el nazi Hermann Göring, quan a Kelley se li va encomanar estudiar les personalitats i característiques psíquiques de cada pres alemany, en especial de Göring, intel·ligent, manipulador i egòlatra, paper interpretat per un Russell Crowe immens, que mira a la càmera i se la menja com es menja tots aquells que se li posen al davant, inclòs Robert H. Jackson (Michael Shannon), fiscal nord-americà.
Un Göring que ja havia construït des de presó les seues endimoniades trampes com una teranyina teixida per aquell Reichsmarschall cridat a reemplaçar Adolf Hitler en un Tercer Reich que havia de durar mil anys.
Tot aquí té una sòlida presència, una bona ambientació, i ens parla de derrotes tant dels acusats com de l’ànima de qui va ser a prop d’ells. Núremberg és una immersió a l’interior d’un nazi convençut, al seu enginy i al seu particular mode d’entendre la tragèdia, a la seua fidelitat a Hitler que, a la fi, seria el seu taló d’Aquil·les. Un home que va arribar a establir una cautelosa amistat amb el seu psiquiatre malgrat que els objectius dels dos eren radicalment oposats.
Núremberg
James Vanderbilt, guionista de Zodiac de David Fincher, utilitza com a recurs el judici, les condemnes, les imatges dels camps d’extermini alliberats, i el trist final d’un psiquiatre que va ser tan a prop de la maldat que el va destrossar anímicament. Aquesta és la història d’aquells que van instaurar les pitjors armes possibles, la de mentida i la de crear odi, una cosa que en la nostra ignorància se’ns torna avui dia, deixant clar que no s’ha après res perquè s’utilitza la banalitat del mal, com deia Hannah Arendt, com a eina, aquest mal normalitzat que tant temia Stefan Zweig i que retorna amb perverses idees d’una manera tan perillosa.
