Brasil, 1977.L’agent secret
Se sap bastant sobre els foscos anys de la dictadura argentina. Una ferida que no cessa, que encara sagna, però poc de la brasilera, tan oblidada i punyent. Gràcies a pel·lícules com Aún estoy aquí (2024), dirigida per Walter Salles i Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional, tornen a la pantalla els fantasmes d’un temps ombrívol, i ara amb El agente secreto de Kleber Mendonça Filho –un dels millors cineastes del país amb títols com Doña Clara (2016) o Bacurau (2019)–, ens mostra la realitat d’un Brasil intrigant i perillós quan ostentava la presidència el general Ernesto Geisel (1974-1979), que va participar en el cop militar instaurat el 1964 i que ostenta el dubtós honor de ser el quart dels cinc presidents d’una nació emmordassada durant aquella dictadura.
L’agent secret traça un argument complex, molt coral, en què alguns dels personatges es presenten a si mateixos amb noms falsos, emotius com Doña Sebastiana –interpretat per la veterana Tania Maria–, que acull persones en perill, en un repartiment encapçalat per Wagner Moura, que ja vam veure en l’excepcional Tropa de élite (2007) o a la sèrie sobre el narco Escobar –recordin la frase “plata o plom”–, un actor amb alt sentit interpretatiu i que mai no deixa de sorprendre per l’halo misteriós que sempre l’acompanya, per una mirada profunda, i aquí, amb sentit d’inseguretat personal que l’acompanya durant tota la trama. Policies temibles, assassins a sou, empresaris infames s’entremesclen en aquesta sòlida mirada d’una època en què la vida valia ben poc, i amb la naturalitat que desprèn la pel·lícula mostrant cadàvers oblidats al costat de gasolineres i altres sense identitat llançats al riu.
El agente secreto, que s’inicia al ritme d’una de bonica Samba No Arpège de Waldir Calmon entremesclant fotografies de gent alegre i afectuosa, marca, tanmateix, el pròleg d’una història macabra, amb escenes poderoses com la persecució entorn d’un assassí professional, o el cercle tràgic que va planant sobre el protagonista.
La història d’un professor que fuig fins a Recife d’una revenja anunciada, un lloc on no trobarà tampoc la calma i que intenta sortir del Brasil amb el seu fill, marca un fil conductor capaç d’utilitzar l’humor en la seqüència d’una cama arrancada per un tauró que sembra el pànic en un amorós parc, i que al seu torn també homenatja la joia del carnaval, i del cine, o millor dit, dels cines condemnats a desaparèixer. Tot això emmarcat en un 1977 per no oblidar.
