On n’hi ha dos n’hi ha tres
Una pel·lícula senzilla en concepció però que guarda nombrosos racons i pensaments, alguns dels quals inservibles i inútils en aquesta parella de bevedors impenitents que en el seu deambular nocturn i diürn busquen aquesta última copa, que són moltes últimes copes, que condueixen d’un costat a un altre per les carreteres properes a la llacuna veneciana, però que també reflecteixen entre diàlegs absurds de tipus despreocupats i de tornada de tot més d’una reflexió profunda sobre les petites coses, sobre el fracàs i les efímeres victòries.
Carlobianchi i Doriano són uns veterans de la vida i els seus revessos que recorden en més d’una ocasió personatges de les pel·lícules del magnífic realitzador Aki Kaurismäki com, per citar-ne una, La vida de bohemia (1992), tan trista com meravellosa lloa l’amistat entre tres pobres artistes i les seues misèries en un París aliè.
A La última ronda en Venecia, el director Francesco Sossai aconsegueix que empatitzem amb aquestes dos ànimes tan aferrades l’una a l’altra, tan borratxes i despreocupades que esperen un tipus que anomenen el Geni, que va formar part del seu passat i que en algun moment retornarà del seu exili argentí tal com el recorden, però que com moltes coses que el temps arrossega, no serà el mateix amb qui anys abans van compartir taula i alguna malifeta.
El que amplia la trama i la tornada encara més interessant forma part de la casualitat, de la trobada d’aquests dos éssers tan patètics com afables i simpàtics amb un tímid jove estudiant d’arquitectura que pateix mal d’amors, introvertit en els seus sentiments i que arrossegaran cap a l’aventura dels bars oberts. Són un trio atípic, que la bogeria de viure el moment xoca amb la disciplina del noi que es torça amb facilitat pels consells, bastos uns i profunds altres, d’aquests dos nous amics, esporàdics però que deixen empremta. No hi ha aquí una Venècia de postal sinó carreteres nocturnes, gasolineres i locals diversos, moments estàtics quan no es va enlloc, o on avorreix tornar.
I amb tot, aquesta és una pel·lícula optimista, amb forta càrrega de camaraderia i lleialtat, com una lliçó de vida que obre els ulls d’un tendre enamorat que aprèn a fer passos i que estima tot el que és bell com aquesta tomba que és una joia de l’arquitectura contemporània de Carlo Scarpa.
La última rondaen Venecia
La última ronda en Venecia té en el seu propi desordre un recorregut vital, per moments realista i deslluït amb aire de ressaca, però en d’altres brilla perquè en els éssers més improbables hi ha encant, en la seua immaduresa, en la seua rebel·lia etílica, en la seua tendresa cap a qui veritablement s’ho mereix.
