Del tot excel·lent
JAZZ
★★★★✩
Ralph Moore és un excel·lent saxofonista tenor britànic establert als Estats Units, que va iniciar la ja bastant longeva etapa professional just al final de la dècada dels anys setanta del segle XX, inspirat pel so inigualable i matisos variats d’herois del gènere com John Coltrane, Wayne Shorter, Sonny Rollins o Coleman Hawkins, entre diversos més, dels quals no pot ocultar rastres perfectament assimilats que s’hibriden, tanmateix, amb qualitats pròpies també la mar de ressenyables, com una gran tècnica individual i ductilitat musical enorme. En el seu molt ampli currículum d’enregistraments i actuacions pot presumir d’haver treballat al costat de figures d’alt llinatge jazzístic havent aportat sempre la seua impecable i, aparentment, senzilla sonoritat, a estrellasses com Ray Brown, Roy Haynes, Charlie Mingus, Freddie Hubbard, Kenny Barron o Oscar Peterson amb els quals ha tocat o gravat en àlbums diversos. Precisament al costat de l’inflat pianista canadenc va despatxar un àlbum majestuós aparegut l’any 1996 titulat Oscar Peterson meets Roy Hargrove and Ralph Moore que crec haver ressenyat per a la llegendària encara que efímera revista Jazzology, que Els Amics del Jazz vam editar fa trenta anys. Francesc Peleato, veritable enciclopèdia local del jazz, memòria prodigiosa com n’hi ha poques, així com company a la revista i en l’associació durant anys, em va recordar que Moore va actuar a la Sala Europa a començaments dels anys noranta, detall que jo –he de reconèixer– ja no recordava. El cas és que al comando d’un combo formidable conformat per un Joan Monné prodigiós al piano, amb Ignasi González al contrabaix i Joris Dudli com a bateria, creant junts una base rítmica de gran efectivitat i solidesa, i Moore frasejant de pura fantasia, tots junts ens van regalar un bonic concert ple, ple de matisos, amb un savoir faire interpretatiu únic i aquesta gran empatia característica envers el públic, arredonint una actuació del tot excel·lent que se’ns va fer molt curta, desgraciadament..
