Entusiasme contagiós

L’última gran notícia del jazz ponentí ha estat l’estrena d’un nou minifestival d’aquest gènere, el Bell-Jazz, iniciativa de l’ajuntament de Bell-lloc d’Urgell, i amb l’encert organitzatiu de l’amic Josep Ramon Jové, que és director del nostre JazzTardor i, sens dubte, la persona més qualificada per muntar un cartell iniciàtic com aquest, amb diversos espectacles que ens semblen apostes infal·libles. Sens dubte, el més apropiat per a un públic novell i sense gaire experiència en aquestes indrets musicals, però desitjós de submergir-se, entendre i disfrutar d’una música amb arestes com el ric univers del jazz. En aquesta primeríssima edició, quatre actuacions repartides en divendres consecutius; a saber, la Gumbo Jass Band; la trombonista i cantant Joana Cebolla i el seu grup; els entranyables Pixie Dixie; i, per finalitzar, l’elegant solista Tui Higgins; és a dir, menys els primers, tots ells són músics geogràficament pròxims i que il·lustren l’excel·lent estat actual del nostre jazz d’aquí. D’aquesta manera, en un marc incomparable i d’innegable sabor vintage com el casal local –amb una història que mereix ser explicada, encara que en aquestes línies seria massa prolix fer-ho–, es va penjar el cartell de “tot venut” d’un públic que s’ho va passar d’allò més bé gaudint d’un concert vibrant i ple d’energia. Els protagonistes, la barcelonina Gumbo Jass Band, formació que porta gairebé tres dècades mantenint viu l’esperit del jazz tradicional, dedicant-se amb fruïció a preservar i difondre el dixieland, aquell estil primigeni nascut a començaments del segle vint a Nova Orleans, amb influències que abracen des dels inicis de la música afroamericana fins al swing primerenc que es ballava pels carrers i clubs de la ciutat del delta del Mississipi. El seu repertori és eminentment instrumental, encara que amb unes quantes pinzellades vocals, sumides de bon humor i cert sarcasme, a més de ser cantades en idiomes diversos. Aquest enfocament no només honra les arrels del gènere sinó que situa l’oient, a més a més, en una travessia sonora que rememora el context bulliciós de les bandes de música de carrer, el formigueig dels mercats i fins i tot els despreocupats enterraments d’altres temps. L’elenc que ens va visitar, perfectament abillat de l’època, va estar format per músics veterans de l’escena catalana com Ramon Cuadrada, trompeta; Enric Caballé, banjo; David Parras, tuba; David Forns, percussió i washboard; i Òscar Font, trombó i veu solista. Aquest últim com a autèntic frontman del combo, la gràcia contagiosa del qual va portar el pes del feedback envers el públic, que va mantenir un excel·lent ambient durant tota la sessió. Van presentar una selecció d’estàndards dels anys vint i trenta del segle passat, que van sonar meravellosament pròxims, ens van descobrir grans personalitats compositives i interpretatives del calibre de Cab Calloway, Kid Ory, Jerry Roll Morton, Hoagy Carmichael, Earl Hines o, esclar, el gran Louis Armstrong, i grans temes inoblidables com When the Saints Go Marching In, Sweet Georgia Brown, Exactly Like You, Lazy River o fins i tot la sintonia d’un popular anunci de la Coca-Cola del 1972, aquell inoblidable I’d Like to Teach the World to Sing, però versionat amb el seu inimitable i càlid estil. En conclusió, va ser una molt entretinguda vetllada i el millor testimoni que aquesta Gumbo Jass Band és capaç de mantenir viva, com el que més, l’espurna del jazz clàssic amb autenticitat, mestria i un entusiasme contagiós. Atenció, que n’hi haurà més...