Flipants
En la càlida intimitat del Cafè del Teatre i dins de la programació del MUD 2026, el duo L’Arannà va oferir un d’aquests concerts que transcendeixen el mer fet musical per convertir-se en una experiència estètica difícil d’oblidar. Al cor de Lleida, davant d’un públic majoritàriament atent i entregat, el projecte format per Lara Magrinyà i Anna Sala va desplegar amb Turamí, la seua més recent proposta, un univers sonor que, malgrat una aparent fragilitat, posseeix una intensitat emocional absolutament desarmant. La seua trajectòria és encara breu si es mesura en anys, però sorprenentment sòlida pel que fa a personalitat artística i reconeixement i amb un primer àlbum, La Salamandra, basat en relats de Mercè Rodoreda, extraordinari. Així, des dels seus primers passos, han anat construint un llenguatge propi en el qual conviuen amb naturalitat l’arrel mediterrània, la cançó d’autor, l’electrònica subtil i una sensibilitat literària poc comuna per aquestes contrades. La seua mescladissa, lluny de resultar artificiosa, es manifesta com una alquímia mística, perfectament equilibrada, en la qual tradició i modernitat dialoguen sense conflicte. Sobre l’escenari, aquesta singularitat amb els seus artificis de llum i attrezzos diversos, es transforma en una cosa gairebé hipnòtica, alienadora... Les veus, delicades però fermes i magníficament empastades, quan és menester i com si només fos una de sola, s’entrellacen amb paisatges sonors minimalistes, textures electròniques i pulsacions rítmiques que apareixen i desapareixen com onatges. Cada cançó sembla obrir una petita porta a un món interior, a una emoció compartida que creix lentament fins a embolicar l’oient i derrotar-lo. El veritablement extraordinari és la capacitat del duo per provocar una atenció reverencial a la sala i, tot seguit, una explosió desencadenada d’entusiasme, perquè en la seua proposta s’assenta una bellesa intensa i serena capaç de deixar l’espectador bocabadat i amb la sensació d’haver presenciat una cosa molt especial, en una paraula, una cosa del tot flipant. L’espectacle va ser també una demostració de maduresa artística. Malgrat l’aparent senzillesa del format, cada detall està mesurat amb precisió: la interpretació vocal, la construcció de les atmosferes, la teatralitat buscada, la dinàmica emocional del repertori... L’Arannà no pretén l’impacte immediat ni l’espectacularitat gratuïta, ni artificis els que siguin, ja que la seua força principal rau en la subtilesa, en la capacitat de suggerir més que d’imposar. Projectes genuïns i singulars com el seu allunyats de la lògica de la comercialitat, però profundament compromesos amb la qualitat i l’exploració artística, encarnen, a la perfecció, l’esperit que es proposa el festival. Propostes així són les que donen veritable sentit a la seua programació i les que reafirmen, any rere any, la vocació del MUD de ser un espai per a la música inquieta, valent i amb identitat pròpia. El que vam viure amb L’Arannà no va resultar un concert més en el marc d’un esdeveniment en el qual gairebé tot és brillant i ha de sorprendre. Va ser una petita/gran revelació musical, d’aquestes que, després que les últimes notes s’hagin esvaït en l’aire, romanen ressonant clavades als nostres caps i a l’ànima. I això, en els temps que corren, és un assoliment majúscul, impressionant sens dubte. Com els que elles emanen amb tant fulgor.
