Fruits saborosos

El concert de Peter Zak & Santi de la Rubia Quartet va confirmar la solidesa d’una formació en ple procés de maduració artística. L’actuació, en una gira que està servint per consolidar repertori i compenetració abans d’entrar en estudi, va confirmar la impressió d’assistir a un projecte concebut no només per al directe sinó com a avantsala d’un futur enregistrament discogràfic. Peter Zak, pianista nord-americà nascut a Los Angeles (Califòrnia) i establert des de fa dècades en l’escena novaiorquesa, compta amb una àmplia trajectòria juntament amb figures com George Coleman o Jimmy Cobb. El seu llenguatge pianístic s’inscriu en la gran tradició del bebop i el hard bop, amb una escriptura harmònica precisa, gran sentit de l’equilibri i una concepció del solo basada en el desenvolupament lògic del discurs. Zak evita qualsevol excés ornamental amb un estil sobri, elegant i profundament musical i una narrativa interna que privilegia la coherència sobre el virtuosisme exhibicionista. Per la seua part, el valencià Santi de la Rubia va aportar des del saxo tenor el contrapunt expressiu ideal. El seu so, robust i càlid, remet a la tradició hard, amb ecos de Dexter Gordon o Joe Henderson, encara que filtrat per una veu pròpia clarament reconeixible. La seua capacitat per alternar lirisme i empenta rítmica, mantenint sempre la claredat melòdica, va donar al concert alguns dels seus moments més intensos, especialment en els diàlegs amb Zak, on es va percebre una compenetració creixent fruit –pensem– d’aquesta gira compartida. La base rítmica va ser essencial en la cohesió del quartet. El veterà contrabaixista lleidatà Ignasi González va tornar a demostrar la seua solvència amb un so ampli, redó i ferm, sostenint l’arquitectura harmònica amb naturalitat i una escolta constant de l’entorn musical. Més que acompanyar, González resulta infal·lible articulant l’espai sonor i connectant amb intel·ligència els solistes. Per la seua part, el bateria targarí Roger Gutiérrez va destacar per la seua sensibilitat i refinament dinàmic. El seu treball amb escombretes, plats i accents subtils va aportar textura i elasticitat al conjunt, impulsant el swing sense envair mai el discurs aliè. Als passatges ràpids va imprimir energia continguda i en les balades, una respiració flexible i elegant. D’aquesta manera, la vetllada ens va deixar més que un excel·lent concert, regalant-nos la imatge i el saber fer d’un quartet que està definint una identitat col·lectiva pròpia i prometedora, clarament orientada cap a futurs encontres en viu o enregistraments, que podran conduir a la seua consolidació en el panorama jazzístic actual per obtenir molts més fruits saborosos.