Elegància total

Hi ha artistes que necessiten grans ostentacions per conquerir un escenari i d’altres que ho fan simplement amb l’autoritat de la seua presència. Samara Joy pertany, sens dubte, a aquesta segona categoria. La cantant novaiorquesa va convertir el majestuós Auditori Kursaal en un temple del jazz vocal durant el seu debut en el present Jazzaldia, oferint un concert d’exquisida factura en el qual van brillar una veu privilegiada, un refinat sentit del fraseig i una naturalitat escènica impròpia d’una artista de tot just vint-i-sis anys. Des de la seua primera aparició va quedar patent que Joy ha assimilat el llegat de les grans dames del gènere. En els seus deixos interpretatius ressonen ecos de Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald, Carmen McRae o Betty Carter, encara que lluny d’instal·lar-se en la pura imitació l’artista afroamericana ha sabut desenvolupar una personalitat pròpia basada en la subtilesa, el domini del tempo i una capacitat gairebé sorprenent per modelar cada melodia amb absoluta llibertat. El seu extraordinari control dinàmic, l’afinació impecable i una dicció cristal·lina li permeten transitar amb elegància des del murmuri més íntim fins a moments de gran intensitat expressiva i alt volum sonor. El públic donostiarra va respondre amb entusiasme a un repertori construït sobre estàndards i composicions recents, en el qual cada peça va ser tractada com un petit relat. Entre cançó i cançó, la majoria del seu més recent àlbum titulat Portrait, la vocalista va mostrar a més un proper savoir faire, conversant amb l’audiència amb simpatia i senzillesa, i creant un clima de complicitat que va contrastar amb la bellesa i enorme sofisticació musical de les seues interpretacions.

jazz

La carrera de Samara Joy manté una ascensió meteòrica des que va conquerir el 2019 el Sarah Vaughan International Jazz Vocal Competition. Els seus treballs discogràfics i l’obtenció de diversos premis Grammy l’han consolidat com la gran esperança del jazz vocal contemporani i en una de les artistes capaces d’atansar aquest llenguatge a noves generacions sense renunciar a la tradició. Bona part de l’èxit de la vetllada va descansar també en la magnífica banda que la va acompanyar: Conor Rohrer al piano, Marty Jaffe al contrabaix, Evan Sherman a la bateria i una inspirada secció de vents formada per Eli Feingold (trombó), Jason Charos (trompeta), David Mason (saxo alt) i Kendrick McCallister (saxo tenor). Tots ells van oferir solos de gran nivell i van demostrar una admirable capacitat per dialogar amb la cantant sense eclipsar-la, construint un so compacte, elegant i ple de matisos. Després d’un tema cantat en espanyol, els espectadors vam acomiadar Samara Joy amb una prolongada ovació que va confirmar la nostra impressió compartida: el Jazzaldia havia acollit no només una extraordinària intèrpret, sinó una artista, d’elegància total, destinada a escriure algunes de les pàgines més brillants del jazz vocal de les pròximes dècades.