Lúcid i brillant
Joe Lovano va tornar al Jazzaldia amb l’autoritat serena de qui ja forma part de la història del jazz. La 61a edició del festival el va distingir amb el Premi Donostiako Jazzaldia, un reconeixement que subratlla una trajectòria exemplar i una permanent voluntat d’explorar nous territoris sonors. No era només un homenatge a una carrera jalonada per un Grammy, una extensa discografia com a líder i col·laboracions amb algunes de les figures essencials del jazz contemporani, sinó també el reconeixement a un músic que, més de quatre dècades després de la seua irrupció en l’escena internacional, continua reinventant el seu llenguatge. Des de la seua irrupció juntament amb Mel Lewis, Paul Motian o Charlie Haden fins als seus projectes més recents, Lovano ha sabut conjugar tradició i innovació amb una personalitat absolutament reconeixible. A la plaça de La Trinidad va comparèixer al capdavant d’un quartet d’enorme personalitat, el Paramount Quartet, en el qual el secundaven el guitarrista Julian Lage, el contrabaixista Santi Debriano i el bateria Will Calhoun. Així, lluny de plantejar una relació jeràrquica entre líder i acompanyants, Lovano va proposar un diàleg constant en el qual cada músic va trobar espai per desenvolupar un discurs propi. L’extraordinària sensibilitat harmònica de Lage, la fermesa i elasticitat del contrabaix de Debriano i l’energia sempre imaginativa de Calhoun van conformar un entramat rítmic i tímbric de gran riquesa, sobre el qual el saxofonista va desplegar la seua inconfusible veu i habilitats. Perquè si alguna cosa distingeix Lovano és precisament aquesta capacitat per fer conviure la tradició amb una recerca incessant. El seu so conserva la profunditat del gran tenor clàssic, però defuig qualsevol temptació d’acomodar-se en fórmules conegudes. Cada frase sembla construir-se en l’instant, amb un sentit narratiu que alterna lirisme, risc, silencis eloqüents i explosions d’intensitat. El seu domini de l’espai resulta tan expressiu com l’abundància de notes i la seua forma de dialogar amb la banda converteix la improvisació en un procés col·lectiu abans que en una exhibició individual. El concert va tenir aquest aire de conversa oberta que caracteritza els grans músics quan l’experiència es converteix en llibertat i no s’entreveuen límits a la creativitat. No hi va haver artificis ni gestos grandiloqüents, sinó una successió de peces interpretades amb una naturalitat eloqüent en les quals el quartet va mostrar una compenetració extraordinària i una escolta sense fissures. El públic va respondre amb la seua atenció i respecte habituals, conscient de trobar-se davant d’un d’aquells intèrprets capaços de convertir cada actuació en una experiència irrepetible. El reconeixement del Jazzaldia va trobar així la seua millor justificació: la d’un creador que continua ampliant les possibilitats expressives del jazz sense perdre, mai, l’elegància, la curiositat i l’amor per una música que, a les seues mans, continua sonant lúcida i brillant.
