A imatge i semblança

I Déu va crear l’home a la seva imatge i semblança. “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i sotmeteu-la; domineu els peixos del mar, els ocells del cel i tots els éssers vius que s’arrosseguen per la terra.”

No ho vam veure venir. Les nostres avaluacions de rendiment es van anar fent cada vegada més extenses. Fèiem broma entre nosaltres dient que només faltava que ens demanessin el grup sanguini. Ja el tenien.

També les revisions mèdiques típiques de la tornada de les vacances de Nadal. Quina passada! Allò sí que era un autèntic control. Que una organització es preocupés així per la salut dels seus treballadors ho vam percebre com un autèntic luxe, un interès genuí per la seva gent.

La nostra empresa era la més petita del grup. Un satèl·lit de 200 empleats, on ens coneixíem tots. El guru era en Gonzalo. El mag de les regles de negoci. Una ment privilegiada a qui no se li escapava res. Una mica reservat, poc amic del tracte amb les persones, però un crac. L’Abdul era un veritable geni a l’hora de vendre, un Hunter amb pocs escrúpols que cada any superava els objectius, per molt exigents que fossin. La María feia les millors anàlisis funcionals de la companyia i, a més, tenia una intel·ligència emocional per sobre de la mitjana. Tots pensàvem que la Marisol tenia superpoders a l’hora de llegir les persones. La nostra responsable de personal, en dos minuts, sabia si el candidat era bo. La Raquel s’assegurava que la nostra facturabilitat no baixés del 68%, “segueix els procediments, no et desviïs ni un mil·límetre”, repetia com un mantra. Qui millor gestionava persones era en Carlos. Si queies a les seves mans, sabies que estaries molt ben atès. Una suma de talents treballant amb un objectiu comú.

I si aquesta suma de talents estigués fusionada en superpersones? Quan ens van vendre amb un multiplicador rècord de l’ebitda ho vam saber. No només venien un negoci sòlid, venien un negoci amb un futurible molt apetitós. Superpersones de laboratori que fusionaven els talents d’en Gonzalo, l’Abdul, la María, la Marisol, la Raquel, en Carlos… el millor de la casa, sense tares genètiques. Nosaltres vam ser l’experiment; les polítiques de clonació de talents, des del 2045, són comunes a la resta del grup.

A imatge i semblança d’altres déus, aquells que asseguren la bona performance i la rendibilitat. Aquests són els qui ens sotmetran. Acostumats a les metàfores i interpretacions que ens proposen els llibres sagrats, diria que necessitem una altra amb urgència que redefineixi el concepte d’ésser humà.