DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Asylum
Aquest és el títol d’un còmic de Javier de Isusi que demostra, una vegada més, que la lectura d’aquests llibres, que algú erròniament defineix com a literatura menor, pot enaltir-los a la categoria d’obra mestra, car ens ensenya, emociona, denuncia, entreté... I ho fa de forma original, sorprenent, genial, seriosa... Si, a més, és una acció solidària perquè els beneficis de la seva venda es destinaran totalment a una ONG de llarga i contrastada lluita, llavors el plaer es multiplica per mil.
En una hora curta de lectura, haureu llegit tot el llibre i en aquesta petitíssima fracció de temps de la vostra vida haureu rebut molts petons d’aprenentatge i la bufetada d’una realitat, que si bé ens passa per davant cada dia, sembla no existir per a una bona part de la població. Una població que enalteix la seva qualitat humana oblidant el passat, mirant cap a un altre costat en el present, sense adonar-se que aquestes lliçons fora d’aules són el caliu glaçat de les pitjors ensenyances per als nostres fills.
Estic convençut que moltes persones tenen por dels refugiats. Por que els prenguin el lloc de treball, el lloc a la cua de la Seguretat Social, la plaça privilegiada del col·legi, en fi, moltes i moltes pors que es resumeixen en una: por a competir i a compartir amb el nou vingut. Que bé s’explica que un refugiat no és algú que viatja. Que tampoc és algú que marxa del seu país per buscar una vida millor en el treball i l’oportunitat. L’asil s’explica en pell pròpia d’una dona de 94 anys, de casa, de les de sempre, com si d’una de les meves estimades àvies es tractés. Exili, auxili i asil són paraules que s’assemblen i no és casualitat que sentir-se auxiliat i asilat és un dret de tots els éssers humans quan s’ha sofert la desgràcia de convertir-se en un exiliat.
La bonança del relat rau en el fet que permet, des dels ulls d’una jove dels nostres dies que vol quelcom per al seu gaudi, conèixer la realitat de la seva àvia i la d’una colla de persones, mostrant-li que sovint renunciar al gaudi material és el millor dels gaudis. No tots els exiliats ho són per la guerra, i Marina, Sanza, Aina, Chris i Imelda ho expliquen des de la mirada atemorida de qui fuig de la guerra, la repressió, la violència, l’homofòbia i la persecució de gènere.