La terra promesa (4)

Els darrers 3 articles i de forma molt conscient portaven el títol de “La terra perduda”. Des de l’adveniment de la democràcia, fins avui, totes les xifres demostren que la política agrària ha estat nefasta per totes aquelles persones que vivim en l’entorn rural. Pagesos, ramaders i veïns de tota classe i condició hem patit una evident degradació de serveis i poder adquisitiu. Hem perdut superfície agrícola, pagesos, veïns i valor econòmic. Els boscos cada vegada més degradats estan a l’espera de la foguera més gran. Els serveis són a anys llum dels que gaudeixen les grans ciutats. La modernització de les estructures agràries s’està fent a costa de l’endeutament que ofega futur i esperança. La burocràcia és insultant. La terra és adquirida, sovint amb ajuts públics, per grans tenedors que obtenen els beneficis d’altres activitats. Un pagès no pot adquirir terra als preus actuals, així que és cobejada per inversos, administradors de subvencions i especuladors de tota mena. Des del govern de la Comunitat, els buròcrates i comissionistes d’interessos legislen com una fàbrica de paper, sempre afavorint, des d’una perspectiva urbana, la macroeconomia en contra de les múltiples realitats rurals europees. Aquesta situació es complica i empitjora en el reflex dels governs estatals, on a més comparativament, en el cas de Catalunya, ens toca el rebre exponencialment. Exemples com el del sector de la llet, entre molts altres, són sagnants. El menyspreu a la majoria del territori i de les persones que hi vivim, és tan evident, que fins i tot ni una sola Conselleria del nostre govern ens anomena. Aquesta llista de greuges que provoquen un justificat enuig seria interminable. Els pagesos tenen raó, però haurien de procurar no perdre-la amb les contradiccions d’algunes propostes i la desunió que els debilita. No passarem de la terra perduda a la terra promesa mentre els consumidors no fem impossible que durant el mes de febrer i en una verduleria de la terra ferma, les maduixes siguin de Huelva, les patates d’Egipte, les cireres de Xile, els espàrrecs del Perú, les avellanes de Turquia, les nous de Califòrnia.. fora de temps i del sentit comú. No és sostenible, no és segur, no és just i sobretot no és beneficiós per a ningú.