La pedra i el llast i 3

Una setmana darrere l’altra he explicat amb exemples molt punyents que aquest país no funciona. Quan la síndic de greuges qualifica la nostra administració com a lenta, burocràtica, complicada i obsoleta, essent tan ineficaç que frena significativament el progrés social de Catalunya, coincideix amb les meves opinions. Desgraciadament, per diplomàtica, es queda molt curta. El problema no és tan sols l’administració, ja que aquesta no pot funcionar si els seus directius ens mostren el súmmum de la incompetència. Les relacions i les adhesions polítiques es basen en l’enfrontament sense conciliació. La desgràcia és que milions de ciutadans s’agrupen en la destrucció de l’adversari, en lloc de la construcció d’un futur comú. Si traslladem l’exemple a una empresa, només cal imaginar-la en mans d’uns directius dedicats al campi qui pugui, al populisme en lloc del resultat, a la decisió per a demà, al descontrol de la despesa i el deute, sense necessitat d’obtenir benefici. D’una empresa així els accionistes en fugirien com de la pesta. El més desesperant és constatar que majories significatives i fins i tot il·lustrades del nostre poble consenten i atien aquesta situació, que no tan sols és vergonyosa sinó suïcida. Què més ha de passar perquè un poble com el nostre reaccioni i digui prou? El Sr. Mazón, una setmana abans d’haver demostrat al món la seva monumental incompetència i capacitat per mentir, es passejava pels cenacles empresarials de Catalunya oferint als empresaris catalans el paradís valencià. Avui pot tornar a Catalunya i explicar-los que després d’obtenir el títol de major inútil del regne, manté la impunitat més absoluta. Això sí, s’ha d’amagar del poble el dia de la festa gran de Sant Josep, mentre segueix malmetent la Generalitat valenciana des del poder. Jo em sento foraster en la majoria de les ciutats catalanes i ciutadà de tercera en terres d’Espanya, on el menyspreu a tot el que sigui català arriba a la descarada quota de l’ofensa gratuïta, l’espoli volgut i la llei de l’embut. Passejar per Lleida, reflex de tot Catalunya, és passejar per un país corcat per les idees feixistes i les incultures foranes en desequilibri constant. La falsa solidaritat amaga una realitat que tothom coneix i permet, sabent-la insostenible.