Serà pitjor si no...
A Catalunya hi ha milions de persones que sabem que mai avançarem, ni amb llibertat, ni prosperitat, sense la independència que permeti administrar els recursos propis per guanyar-nos un futur. Hem descobert, amb un dolor immens, que això no serà possible si no endrecem casa nostra. Les inèrcies mimètiques amb el poder imposat, que parasita les nostres administracions i òrgans de poder polític i econòmic, tenallen qualsevol voluntat de canvi. Jo mateix era un convençut defensor de la convivència administrativa amb Espanya, superant una història que, tossuda, ens demostrava tot el contrari. Avui sé, com molts altres, que vaig errar. Des de la transició iniciada el segle passat fins als nostres dies, hom constata que la realitat dels fets i l’odi que transpiren els veïns a un país i una gent pacífica no deixa cap marge al propòsit d’esmena. No tan sols són les barbes afaitades sense ensabonar, dels pocs que defensen el català a València, Aragó i les Illes, contra la voluntat de fer-lo desaparèixer, sinó la soterrada guerra bruta contra els serveis i l’economia. Alberto Núñez Feijóo, als morros dels empresaris catalans del Cercle d’Economia, els nega qualsevol millora del finançament. De fet, els considera, a ells i a Catalunya, carn de canó per la submissió incondicional, la translació fiscal a Espanya o, pitjor encara, anyells per a l’absorció per part de les empreses del sistema espanyol. El president Sánchez els anuncia tot el contrari. Els pressupostos, les inversions, els traspassos, la nefasta gestió, els comportaments corruptes... en definitiva, els fets ens demostren tot el contrari. No enganyen ningú. A la sortida de l’Assemblea del Cercle d’Economia, de les Cambres de Comerç, del Foment del Treball Nacional i de manta Associacions empresarials i Consells d’Administració, hom es posa a fer números sobre la seva millor opció, que quasi mai és catalana. Per a les pimes, als autònoms i la majoria de la població ens deixen una única opció: la dels rucs de càrrega. Els organismes de control de l’Estat són piconadores de la voluntat evident i de l’encoberta d’aquest propòsit. Fins i tot, com deia un savi: quan la submissió assumeix els abusos, la potència usurpadora no tarda a convertir-los en lleis.
