SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Potser l’actitud ha de ser la d’Angela Merkel, que en lloc de seguir per televisió la presa de possessió de Trump, es va estimar més visitar una exposició de pintura impressionista en un nou museu de Potsdam, vora Berlín. Als diaris apareixia contemplant abstreta el quadre Tardor a Jeufosse, de Monet. Qui li podria retreure a la cancellera que prefereixi la bellesa d’un acolorit paisatge autumnal plasmat pels pinzells d’un artista genial del segle XIX, a la vulgaritat d’un individu abominable des del punt de vista ètic i també estètic, que amenaça amb amargar-nos part del segle XXI? Centrem-nos en l’estètica, que una mica de frivolitat no ens anirà malament per desdramatitzar un panorama a escala mundial que es presenta preocupant. Dels actes celebrats amb motiu del relleu a la Casa Blanca, l’únic aspecte positiu per als espectadors masculins haurà sigut la presència de la nova primera dama, una exmodel eslovena que respon al suggestiu nom de Melania. Costaria de trobar una parella més dissonant, no tant per diferència d’edat (70-46) com d’atractiu físic: la nit i el dia. La senyora Trump va causar sensació tant a la cerimònia davant del Capitoli, on lluïa un elegant vestit blau cel de Ralph Lauren que a molts cronistes els va recordar l’estil de Jacqueline Kennedy, com al ball de gala presidencial, en què es va enfundar –aneu a saber com i amb l’ajuda de quants– un més que cenyit paraula d’honor blanc dissenyat per ella mateixa i Hervé Pierre, exdirector creatiu de Carolina Herrera, que ressaltava el seu cos escultural, de volums prominents i abdomen quasi llis, sense replecs delators d’una incipient maduresa. Per cert, en aquella mena de dansa ritual va sonar My way, una cançó que tothom ha atribuït a Frank Sinatra. No és exactament així: si bé va ser enregistrada en disc pel crooner dels ulls blaus en 1969, l’havia compost dos anys abans Claude François amb el títol de Comme d’habitude i l’adaptaria a l’anglès Paul Anka, la veu del qual crec que era la que se sentia mentre ballaven aquells dos, tot i que no ho podria assegurar, perquè en comptes de prestar atenció amb l’oïda no parava de compadir-me d’una dona que potser no té gaire panxa però ha de tenir molt d’estómac, per suportar un tipus tan desagradable i poca-solta, per més que sigui milionari i ara president. L’eròtica del poder bé deu tenir un límit, oi?

tracking