Xiscles en la nit
A Bell-lloc d’Urgell, no soc ben bé l’home que mira passar els trens, com el protagonista de la novel·la de Simenon, tot i que sovint en veig algun, mentre m’espero per travessar les vies amb cotxe o a peu, per un dels dos passos a nivell de dins del poble, però sí que soc un home que els sent xiular, sobretot “a poqueta nit”, que diuen els valencians, o bé encara fosc al matí (en el cas d’aquells automotors de Rodalies, més que no un xiulet, una botzinada seca d’aire comprimit, sense gràcia ni èpica).
Els sento com avisen d’una mica lluny i de seguida lliscar sobre els rails, amb aquell deix de nostàlgia, recança i melangia que sempre provoca el pas dels trens nocturns. La nostàlgia dels viatges fets, la recança pels viatges que ens haurem perdut, la melangia pels viatges que ja no emprendrem mai. El so uniforme dels combois actuals, tots semblants, que fa enyorar el sondroll dels vells enfilalls de vagons (jo encara els he vist de fusta, amb balconets als extrems), cadascun amb personalitat i denominació pròpies, que incitaven a inquirir de quin es tractava, quan els veies o senties circular.
Per Bell-lloc, als anys seixanta, una vintena en cada direcció. M’explica la Lluïsa que, malgrat viure quan era una nena ran d’andana, no recorda haver-los sentit. Suposo que en pic t’hi acostumes passen desapercebuts. En canvi, jo tinc ben present, de petit, a Arbeca, com la marinada portava des de la Floresta el remot crit metàl·lic, esquerdat, de les Mikado, Pacífic, Bonita, Confederació, potser la Garrafeta.. Perquè cada màquina de fum no només tenia el seu nom, sinó també la seva cançó. El seu particular missatge amb un significat concret, observava Jorge Semprún a Le grand voyage, especialment si l’escoltes des d’una cambra anònima d’hotel, alguna d’aquelles nits que els pensaments no et deixen dormir. Aleshores els xiulets cobren ressonàncies imprevistes, en ocasions de xiscle desesperat. Ja no dic si, en comptes de la plana urgellenca, el ferrocarril travessa l’estepa, tal com reportava Joseph Roth en un article per al Frankfurter Zeitung del 1926, reproduït per Acantilado al recull Años de hotel. Les locomotores russes no xiulen, feia notar l’escriptor, sinó que udolen com sirenes de vaixells, fins al punt que si ho sents mentre guaites per la finestreta cap a la negra vastitud, et fa l’efecte de trobar-te enmig del mar.
