Peus calents

Fa uns dies va venir a la biblioteca de Bell-lloc el grup junedenc Cassigalls per representar el modest però magnífic espectacle audiovisual Entre l’herba i els núvols, sobre la figura i l’obra de Màrius Torres. Al mateix temps que Dolors Aldomà i Joan Cornudella llegien fragments autobiogràfics i epistolars del malaurat poeta, s’anaven projectant en una gran pantalla fotos seves, sol o acompanyat d’amics i parents, tant a Lleida com al sanatori de Puig d’Olena i al mas Blanc, on va estar ingressat set anys fins a la mort, a més de vistes en blanc i negre de la capital del Segrià a l’època, i de fons sonaven peces musicals vinculades amb la faceta melòmana del personatge, que a part d’escriure tocava el piano. Un repertori barroc i clàssic, amb alguna excepció contemporània, com John Williams (prolífic compositor de bandes sonores, entre les quals La llista de Schindler), Meritxell Gené i Lluís Llach.

Tot just l’audició sencera, enmig del corprenedor silenci de la sala en penombra, de la Cançó de Mahalta del cantant empordanès, mentre a la pantalla es reproduïa una instantània del propi Màrius amb la seva amiga i musa Mercè Figueras, la Mahalta dels poemes, coneixent el trist desenllaç d’aquella història d’amor impossible (“Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels”), va constituir un dels moments àlgids de la vesprada lírica, fins al punt que no em fa vergonya admetre que vaig vessar alguna llàgrima. L’altre, de caràcter més èpic, la recitació de l’emblemàtica La ciutat llunyana, ran de la imatge del campanar de la Seu Vella, que segons l’autor ens envia a través d’un “temps presoner” una veu de bronze que “s’allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”.

Això mateix, pelegrins, tot i que no pas metafòrics o simbòlics, com els que sovint travessen Bell-lloc, no sé si amb els peus calents o freds, camí de Compostel·la. Ja vaig reportar-ne aquí la identitat d’un parell, tots dos madurs i solitaris, el primer un anglès resident a la Xina, el segon bretó. Els últims que he abordat pel carrer són dos nois, l’un francès d’Orange, l’altre alemany de Mönchengladbach, com l’equip de futbol Borussia, i un matrimoni venecià d’edat avançada, que ja són ganes, vaig pensar, de venir de la ciutat dels canals fins al poble del subcanal, si ho prefereixen canal auxiliar d’Urgell, que hi discorre per la vora.