El dia més curt
Avui comença l’hivern, exactament a les quatre de la tarda, que ja seran quarts de cinc, com feia broma un escèptic Francesc Pujols quan algú li va anunciar un eclipsi imminent, ara no recordo si solar o de lluna, per a una hora concreta. El relativisme horari a què ens té avesats la tradicional falta de puntualitat d’arrel llatina o mediterrània, tant se val pel que fa als trens com a l’inici d’actes públics, sense cap respecte pels assistents complidors, com també sovint la compareixença prevista a casa d’un operari o un missatger, de vegades d’algun amic o amiga a una cita, ja no dic la visita a un metge. En fi, que a l’hora del te, minut amunt, minut avall, haurem entrat ja de manera oficial a l’estació de les boires i fredorades, si bé unes i altres cada cop menys intenses, freqüents o persistents, per l’efecte d’un canvi climàtic que molts que manen molt, i espera’t que això té tota la pinta d’anar-se agreujant en un futur pròxim, també per aquests verals, s’obstinen a negar, contra tota evidència científica. En fi, que poc hi podem fer, suposo, tret d’actuar com els de Sanahuja, que diu que quan plou es posen sota la pluja.
El dia més curt de l’any, aquest 21 de desembre. I la nit més llarga, és clar. Vull dir amb el menor nombre d’hores de sol, només nou, per contrast amb les quinze del solstici d’estiu. Però a pesar de la brevetat diürna, les tardes ja han guanyat quatre minutets en relació amb el seu mínim, una represa iniciada amb 37 segons el 13 de desembre, Santa Llúcia. Torno al refranyer, tan savi: per Santa Llúcia, un pas de puça. I a partir d’aquí, un crescendo lent però inexorable: per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre, per Ninou (Cap d’Any) un pas de bou, per Reis un pas de vell o de camell o d’anyell, per Sant Antoni (17 de gener) un pas de dimoni, per sant Sebastià (20) un pas de marrà, per Santa Agnès (21) una hora més, per Sant Pau (25) una hora hi cau, per la Candelera (2 de febrer) una hora entera, per Sant Blai (3) un pas de cavall, per Sant Maties (24) igual són les nits que els dies... I així anar fent, costa amunt, recuperant insolació, fins que “Del juny endavant, el dia es va escurçant”. I altre cop recomençar la ritual roda del temps, que mai no s’atura, fins que s’aturarà per sempre.
