Colors contra la boira
La boira ja no és el que era, com a mínim en aquesta ponentina vall de llàgrimes fredes, per culpa o per sort del canvi climàtic, que amb ignorant fatxenderia neguen aquelles eminències dels aliançàires, els quals ja deuen comptar entre els seus rengles amb més terraplanistes que no independentistes, i tants inconscients que veuen amb bons ulls Abascal, però em temo que sí que continua imposant la mateixa tristesa fosca i depriment, i ara no em refereixo a l’al·ludit “Santiago y cierra España” amb mefistofèlica barbeta de cabra legionària ni a la seva sinistra ripollesa correligionària, disculpin la rima involuntària, tornem-hi, sinó al típic bromall opac i humit dels nostres hiverns, ni que sigui en absència, de tant com el tenim interioritzat, com aquells amputats d’una cama que encara se la noten després de molt temps. La boira, doncs, més un sentiment profund o estat d’ànim perpetu que no un simple fenomen meteorològic.
I bé, un matí assolellat, però boirós per dintre, pel funest presagi d’un 2026 que engega amb mal peu, acudeixo al taller-galeria Indecor, del lleidatà carrer General Brito, perquè em posin un marc al mapa antic de l’illa de Sicília adquirit fa un parell d’estius en una llibreria de vell de Taormina, que guardava enrotllat dins d’un calaix. De fusta daurada, m’aconsella el Josep Ramon. Ni que fos d’or massís, m’exclamo al sentir el pressupost. Uns Reixos rumbosos, enguany, a més de pràctics i decoratius.
La sorpresa, grata i lluminosa, és trobar-hi a les parets una exposició d’homenatge a Joaquim Ureña, fins a final de mes. Un total de 35 aquarel·les de paisatges domèstics, urbans o rurals de Lleida i Almeria, segona residència per part de dona, a banda d’una obra inacabada, en què treballava al morir, ara ha fet just un any, sobre el cavallet, amb els pinzells, la paleta, les pintures i algunes fotos de l’artista en plena feina, així com dos d’aquells ninots de mida real confegits amb retalls de la mateixa cartolina dels seus quadres, semblants als que es veuen a la torre de vigilància concentracionària de la plaça Sant Joan o vora l’auditori. Completen la colorista mostra pictòrica diverses teles de Perico Pastor, Maite Farreres i Miguel Ibarbia. Una visita recomanable, encara que no hi vagin a fer emmarcar res, o potser sí, posem que un tros d’optimisme o almenys de resignació entre tanta boirada.
