Avui és ahir
La celebració del cinquantenari de l’AVUI representa per mi rememorar mig segle de vivències lligades a una capçalera de què he sigut fundador, lector, subscriptor, col·laborador i de vegades detractor, per causa d’un gens dissimulat biaix partidista, sempre favorable a una opció política concreta. És clar que aquest fet, al meu criteri negatiu, es pot combatre llegint d’altres periòdics divergents –adjectiu adient al cas en un doble sentit–, perquè coincideixo amb Joan Fuster en compadir “l’home d’un sol diari”. La diversitat de parers, i de papers, i línies editorials, resulta enriquidora. Això no funciona ben bé així respecte als mitjans de comunicació locals, comarcals o supracomarcals, que per la pròpia idiosincràsia, sovint sense competència amb què poder contrastar enfocament o interpretació de les notícies, convé que siguin plurals, inclusius del major nombre de sensibilitats, ideologies i interessos, tant pel que fa a la redacció com a les firmes fixes i al públic a què s’adrecen. Com passa amb el que vostè ara mateix té entre mans o a la pantalla. Aquest sí que el diari de la meva vida, després de quatre dècades escrivint-hi tres o quatre cops per setmana. Uns set mil articles, calculo a ull. Aquell remot 1976 vaig ser un dels molts catalans que contribuiria amb una acció de 1.000 pessetes a posar en marxa un rotatiu en la nostra llengua. M’hi vaig subscriure i em recordo molts matins, als divuit anyets, anant a cal Manolo del Gras, carter i venedor de premsa d’Arbeca, a buscar el meu exemplar, que recollia amb una mescla de devoció i compunció que als joves actuals els deu ser impossible d’entendre. Portar-lo sota el braç pel carrer o desplegar-lo al bar del poble o entre classes a la universitat esdevenia un signe distintiu, una declaració de principis, una bandera. O més tard a la mili, escapant-me del quarter als afores per comprar-lo en un quiosc al centre de València. Poc podia suposar llavors que dues dècades després hi col·laboraria una temporada, compartint pàgina cada dissabte amb un mite com Vázquez Montalbán o posteriorment quasi tres lustres al dominical Presència, fins que en aquest camp vaig optar també per la monogàmia i convertir-me tot just en “home d’un sol diari”, perquè si algun cop em tempten des d’un altre, trencar la rutina i el ritme de producció m’atabala, no em compensa i ho acabo lamentant.
