Els Goya, a Barcelona
Com que Catalunya és Espanya els premis Goya es lliuraran a Barcelona al febrer de l’any vinent. A més, s’ha fet públic que la gala serà presentada per Rigoberta Bandini, que se sent espanyola malgrat que reconeix que l’estanquera li és una bandera estranya, i Luis Tosar, que és un actor delicat i ple de matisos, com les cerveses Voll-Damm que anuncia en català des de fa uns anys. En fi, preparem-nos perquè tindrem a Barcelona tota la patuleia de la cella, del No a la guerra, els de l’esbroncada a Fermín Muguruza i els que xiulaven mirant al cel al 2017. Serà interessant sentir els discursos dels premiats, catalans i no catalans, i només de pensar-hi ja salivejo. Això sí, espero que no li donin res al plom de l’Eduard Sola, que quan recull premis a Catalunya fot sempre la tabarra amb el coi de xarneguisme, sempre aplaudit, és clar, pel Gabriel Rufián; mentre que si li donen a les espanyes, la seva retòrica és la d’un Gusyluz a qui abraçaries fort perquè se li encengués la careta amb llum groga.
Sobre la qüestió del xarneguisme, el sempre lúcid Pere Antoni Pons deia l’altre dia a X que és una estratègia identitària dels espanyolistes per treure el cap de manera dissimulada, és a dir, per mostrar-se com a espanyols sense dir-ho explícitament, ja que no queda bé entre certes esquerres treure pit de manera descarada de segons quines coses. Segons Pons, és una manera d’erosionar i disputar l’hegemonia del catalanisme en un lloc on l’espanyolisme no ho té tan fàcil com en altres indrets. L’exemple que posava era demolidor: per què al País Valencià o a les Balears ningú parla de xarneguisme? Perquè no els cal, ja que allà l’espanyolisme guanya sobradament. Reflexions similars feia l’Emma Zafón, ben documentada com de costum, en un article aparegut aquesta setmana en què parlava, primer, dels treballadors arribats a Astúries durant els anys 50 del segle XX i, després, de com a Catalunya “el trauma migratori s’ha estirat, s’ha exagerat i s’ha forçat fins a límits vergonyants”.
Però tornem als Goya. Imaginin vostès per un moment que un català puja a recollir un premi i fa un discurs en què, orgullós i cofoi, reivindica els seus orígens pagesos a la Catalunya interior, uns orígens que li han donat vuit cognoms catalans. Quina cara posarien els de la faràndula espanyola?
