Rosalía i l’escolania
Algú està acusant la Rosalía de no innovar i d’aportar poc amb l’aparença de que sí ho fa. Els que ho afirmen estan obviant, tanmateix, que l’aparició del seu nou disc, Lux, ha afavorit uns crossovers –creuaments de temes i persones– que mai hauríem imaginat. El primer, amb les pintures de Sixena i l’advocat Jorge Español, que ha muntat un d’aquells espectacles típics d’ell perquè la cantant de Sant Esteve de Sesrovires va presentar el disc al MNAC i això, segons ell, podria haver ocasionat danys a les pintures en disputa per un tema de vibracions. I el segon creuament és el que Rosalía ha afavorit entre ella mateixa, l’escolania de Montserrat, Juliana Canet i Belén Esteban. Com és sabut, els nens de la sacrosanta muntanya han participat al disc cantant en castellà, cosa que ha provocat una allau de crítiques, entre altres, la de l’esmentada Canet, que ha recordat què representen Montserrat i l’escolania i la poca sensibilitat de la Rosalía en la tria de l’idioma per fer-los participar. La crítica no l’ha encaixada bé la senyora Esteban, princesa del poble espanyol, que s’hi ha tornat amb la seva retòrica de recreatius i autos de xoc. Si és l’Esteban qui crida contra Canet i si és Ricard Ustrell qui fa pinya amb ella, aleshores és que segur que la Rosalía s’ha equivocat. No tinc ni idea de música, però sí algunes nocions d’història i, si jo fos la cantant, mai se m’hauria acudit fer cantar en castellà els nens de Montserrat en un disc en què el català hi és present, junt amb dotze llengües més. Com tampoc se m’hauria acudit fer-ho amb l’Orfeó Català. Tampoc tinc criteri per opinar sobre el grau d’innovació de Lux, però sí diré que algú que és capaç de treure un disc inspirat en un text medieval, com va fer amb El mal querer, també ho és per entendre què comporta que l’escolania es mostri davant del món cantant en castellà. És clar que l’escolania ha de cantar en la llengua de Belén Esteban, i en llatí i francès i alemany, però triar és posicionar-se. Tothom diu que la Rosalía veu el futur i més enllà, però que ella, sí, ella, faci cantar els nens de Montserrat en castellà és no haver entès gran cosa. Tampoc ha d’estranyar, emperò, d’algú que va anar a una festa a Madrid i va posar-se un llaç al cap amb l’estanquera més gran que la bandera de la plaça Colón.
