Sense agricultura i ramaderia no hi ha futur
“Els números no surten.” Amb aquesta senzilla i aclaridora frase resumia ahir una ramadera la dificultat que té el sector primari per guanyar-se la vida. I si el camp no arriba a final de mes, es perdrà molt més que explotacions, granges, pomes, blat o préssecs, ja que Lleida ha forjat el seu progrés des de l’arribada de l’aigua i els seus canals al sector primari i indústria agroalimentària. Més d’un segle de dur treball per convertir en fèrtils terres estèrils, hores i més hores de treball per tirar endavant famílies i cases, amb un clima extrem, amb fred intens a l’hivern i molta calor a l’estiu i amb la necessitat de destinar cada any bona part dels guanys a invertir per anar incorporant al camp els avenços tecnològics i mecànics que l’agricultura requereix. Els pagesos saben que ha passat a la història poder viure tota una família d’unes quantes hectàrees de fruiters, de la mateixa manera que els ramaders són coneixedors que la integració és en molts casos l’única manera de sobreviure. Però ni uns ni d’altres poden suportar, any rere any, les mil exigències burocràtiques que imposen les normatives catalanes, espanyoles i, sobretot, comunitàries. Unes reglamentacions mediambientals o sanitàries aquí sagrades, però que brillen per la seua absència en molts dels països que exporten a la UE, que omplen el mercat a menor preu, sense que en origen se’ls hagi exigit ni la meitat de garanties que als europeus. Per no parlar dels costos de producció, cada dia més alts; dos anys per la guerra d’Ucraïna, un altre per la inflació i un tercer per la pandèmia, el veto rus o les mil i una circumstàncies que la geopolítica implica i comporta. Per completar el cercle de la precarietat del camp, els preus porten molts anys a la baixa, sigui per les imposicions de la distribució i prevalença de les grans cadenes alimentàries o per excés de tal o tal fruita o hortalissa. Sequeres, gotes fredes, gelades o pedra completen el podi de la crisi actual, amb unes subvencions i ajuts que tots prometen en el moment de fer-se la foto, però que després es dilaten en el temps en excés. Això comporta un envelliment de la pagesia, amb falta de relleu generacional, abandó de l’activitat agrícola (cada setmana Lleida perd quatre agricultors o ramaders), descens de la renda agrària i despoblació. Una situació límit que s’estén a tot Europa i que els agricultors francesos porten ja setmanes denunciant a les carreteres, bloquejant les principals autopistes d’accés a París, i que ahir va tenir el seu exponent a Ponent i el Pirineu i tot Catalunya. Si a aquesta depressiva realitat hi sumem el canvi climàtic i l’escassetat d’aigua, és del tot comprensible que els homes i dones que viuen del camp hagin dit prou i escenifiquin el seu malestar a les carreteres. Sense agricultura i ramaderia no hi ha futur.
