Incompliran els jutges una llei constitucional?

El ple del Tribunal Constitucional va avalar ahir, tal com s’esperava, que la llei d’amnistia és constitucional. Ho va fer amb els sis vots dels magistrats que conformen la majoria progressista i el rebuig dels quatre de la minoria conservadora. Res de nou en un organisme que acostuma a votar per blocs. La sentència destaca que no hi ha cap precepte a la Carta Magna que impedeixi expressament l’atorgament d’amnisties; descarta que sigui contrària al principi de separació de poders, ja que el Parlament no està reemplaçant els tribunals sinó establint que per motius extrajurídics s’extingeixen les condemnes; considera que una amnistia és constitucionalment admissible quan respon a una conjuntura extraordinària, com el procés a Catalunya; i no entra a valorar els motius que van moure els impulsors de la llei per aprovar-la. Precisament, les reaccions de dirigents de la dreta, la ultradreta i els membres més immobilistes del PSOE desqualificant aquesta decisió van posar l’accent en aquest últim punt. Per al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, la llei ha estat “una transacció corrupta d’impunitat a canvi de poder”, perquè va ser pactada en la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez, quan aquest necessitava els vots dels independentistes catalans, especialment els de Junts, i pel paper jugat per Santos Cerdán. És cert que va ser en aquesta conjuntura, però com diu la resolució, això no impedeix que sigui vàlida. Cada llei és fruit d’un moment històric, igual que ho va ser l’amnistia del 1977, que va tirar un gruixut vel sobre tots els crims comesos pel franquisme. Probablement, Sánchez no hauria impulsat l’actual amnistia si el PSOE hagués tingut majoria absoluta. També és molt possible que Felipe González, que va sortir furibundament a criticar la sentència i el que continua essent el seu partit, hauria propugnat el 1977 una llei molt diferent de la que va tirar endavant si la dictadura s’hagués enfonsat abans que Franco morís al llit i haurien estat els partits democràtics els que tinguessin la paella pel mànec durant la transició al nou règim, en lloc del Govern procedent del franquisme, amb l’Exèrcit amenaçant amb una involució. Ara, el més lògic seria que els jutges es limitessin a aplicar la llei, en lloc de buscar tortuositats per eludir-la. Tanmateix, els vots particulars dels 4 jutges del sector conservador del TC, que al Suprem és majoritari, permeten aventurar que no serà així, per la qual cosa serà molt difícil que l’amnistia s’acabi aplicant a tots els potencials beneficiaris. En aquesta línia, crida l’atenció que un dels magistrats argumenti que “ha donat lloc a una profunda i virulenta divisió en la societat espanyola”, la qual cosa constitueix una valoració totalment política i gens jurídica de la norma, al contrari del que es podria esperar d’un jutge.