Déu té una salut espectacular

Nietzsche va matar Déu, però 150 anys després la salut de Déu és espectacular. La Catedral de Lleida va viure ahir amb emoció la primera ordenació episcopal en 57 anys, potser per aquesta raó. Es dirà que una cosa és Déu i una altra el catolicisme, i és veritat. Antoni Gelonch distingia dimecres passat, al seu article setmanal en aquest diari, tres fases en el cristianisme: l’activa, la zombi i la zero. Ara estem, deia, entre la zombi i la zero. Cristianisme zombi, a diferència del zero, és el que no va a missa però bateja els nens i rebutja la incineració. En el món protestant, el neoliberalisme es troba en la fase zero i ha perdut valors com la moralitat social vinculant. En el món catòlic també, però no tant. L’article de Gelonch és molt lúcid i, per tant, molt pessimista, però es pot aprofundir en la religió contemporània des d’una altra perspectiva. És difícil raonar-la perquè no és una raó: és una decisió. Els empiristes són formigues que amunteguen fets sense treure conclusions. Els racionalistes són aranyes que creen teles admirables que s’emporta el vent. La fe és una abella. L’agnosticisme es cura amb els anys. Segur que Plató i Aristòtil es van convertir després de morts. El cristianisme és una causa sempre perduda i això motiva més les persones nobles que la promesa de la victòria final.

El bisbe Salvador Giménez és una persona noble que en els deu anys que ha estat a Lleida ha sabut arribar a les persones que han decidit tenir fe, que són més, moltíssimes més que les que van a missa cada diumenge, i potser no han batejat els seus fills ni rebutgen la incineració. Per a aquestes persones Déu té una salut espectacular. Només hi ha un camí per arribar a elles, i és el que indica la bondat. Salvador Giménez és un home bo a qui desitgem tota la sort del món ara que, per primera vegada des que va ingressar de nen al seminari, se’n va a viure sol a la casa en la qual van viure els seus pares a València. En ell té un gran exemple a seguir Daniel Palau, el flamant nou bisbe de somriure franc i impressionant currículum que va protagonitzar ahir l’ordenació. L’anterior, el 1968, va ser la de Ramon Malla, que va deixar el bisbat quan començava un conflicte de l’art que va turmentar els seus successors Ciuraneta, Salinas i Piris. El primer es va deixar la salut en el plet, el segon va venir a fer el que li van dir que havia de fer i el tercer va portar com va poder l’agonia del conflicte en la via canònica. Giménez ha pogut lluir bondat ja alliberat d’aquest plet eternament desesperant (poques coses desanimen més que lluitar en un tema en el qual la sentència s’ha dictat per endavant, sigui en la jurisdicció canònica o en la civil), al qual el bisbe Piris va posar el llaç definitiu amb una frase genial que no oblidarem mentre visquem: “N’estic més fart [del litigi de l’art] que Mahoma de la cansalà.”