Avui parlem del llibre del rei
Però no de les seues últimes memòries, sinó de les que li va escriure José Luis de Vilallonga el 1992 (El rey. Conversaciones con Juan Carlos I de España, La Esfera de los Libros), que s’han reeditat ara per aprofitar l’estrebada comercial de les noves. El llibre de Vilallonga és una novel·la de no-ficció protagonitzada per un suposat heroi que s’hauria sacrificat dos vegades per Espanya: una el 1948, quan amb deu anys va renunciar a educar-se amb la seua família per fer-ho amb el general Franco, i una altra el 1981, quan se suposa que va alliberar el país d’un cop d’estat militar. A l’hagiogràfic retrat de Vilallonga, que avui sabem fals, Joan Carles I fa aquestes heroïcitats compaginant-les amb un comportament familiar modèlic en el qual surt a dinar amb la reina Sofia i comparteixen vetllades amb amics a qui no permeten que els convidin. Vilallonga, controvertit personatge però gran cronista, diu que Joan Carles li explicava que aquest comportament proper i campechano –una gran paraula– no era forçat perquè “li surt de dins”. Joan Carles, a més, és “un home culte” que Vilallonga compara ni més ni menys que amb “l’emperador Adrià, nascut a Itàlica l’any 76, impulsat per la ferma determinació de ser útil”. No estranya que se’ns digui que un home tan culte es redacta ell mateix els discursos. “No hi ha a Espanya un speech writer com als Estats Units o a Anglaterra”, diu Vilallonga, i atribueix al rei aquestes paraules: “Sovint em passo una hora abans de redactar una frase tal com la vull. És molt difícil escriure bé, José Luis.” Dificilíssim, efectivament. Llegir aquest llibre 33 anys després provoca vergonya aliena i il·lustra d’on venim. Vilallonga escrivia molt bé i més encara ho feia i ho fa Manuel Vicent, que en els anys de la transició va publicar uns daguerreotips memorables en els quals s’oferia aquesta mateixa visió heroica i mentidera del monarca, un home que en les seues últimes memòries s’ha tret la careta i no ha tingut cap inconvenient a posar als núvols el seu admirat Franco. Potser per això l’actual rei, dimecres, en el seu discurs de Nadal, va deixar anar un parell de pulletes al franquisme sense citar-lo explícitament. S’avergonyeix del seu pare. I no només ell.
La vergonya del comissari
Les lleis són les mateixes per a tothom, però fa la sensació que alguns jutges les utilitzen per afavorir sempre uns i perjudicar d’altres. L’últim cas ha estat el del comissari de la Policia Nacional de Lleida destituït per Marlaska quan SEGRE va publicar, en ple Me Too del PSOE, que va ser condemnat el 2003 per assetjament sexual. No el vol el ministre i no el vol l’alcalde, però el TSJC ordena restituir-lo. I al comissari, ja li val.
